Estem immersos en l’any 2011 i si hem de ser sincers convindrem ràpidament que la sensació primera és que tot continua com a mínim igual que en l’any que acabem de deixar enrere; que ara com ara no està passant res que no sigui “normal” pels temps que correm i pel que cada començament d’any s’esdevé quant als augments de preus per la prestació de serveis energètics i de mobilitat. Escric això conscient que hi haurà qui no trigarà em fer-me notar que no m’ajusto estrictament als fets, ja que els augments tarifaris del gas i de l’electricitat aplicats enguany s’han disparat més del què tocava. La raó –segons ens diuen— es deriva de la necessitat de frenar el creixent dèficit energètic tarifari que venim suportant. Un concepte, aquest del dèficit tarifari, que se’ns fa difícil d’entendre als profans, potser ingènuament convençuts que darrera del gas i de l’electricitat hi ha –o hi hauria d’haver– una política energètica coherent capaç d’explicar el per què dels desfasaments entre els costos de producció i de distribució de l’energia i els ingressos provinents de la factura que paguem els consumidors; uns desfasaments que venen de lluny i que en anys de bonances econòmiques es podien maquillar convenientment. A la ciutadania li costa comprendre que se’ns argumenti que els augments establerts han de contribuir a minorar el dèficit tarifari energètic, mentre sabem que les companyies de producció i de subministrament d’energia consoliden beneficis sense parar. És aquest un misteri semblant al que es dóna, també aquests dies, quan amb un preu del barril de petroli força per sota del d’ara fa un any i mig, el cost dels carburants està notablement per sobre del preu que llavors pagàvem a les benzineres a l’hora d’omplir el dipòsit del nostre vehicle. Com sempre passa en aquests casos, tot deu tenir una explicació… El problema és que la desconeixem.
Tanmateix, a les alçades que som, segur que no deu tenir justificació que davant l’evident dependència energètica a la qual estem sotmesos, els polítics no siguin capaços d’agafar el brau per les banyes i negociar per avançar cap a un pacte d’Estat que estableixi el model energètic que volem, i d’acord amb aquest model, les inversions que cal fer a mig i a llarg termini en infraestructures energètiques i la factura que haurem de satisfer si no ho fem. Un pacte d’Estat que frenaria la temptació de fer de l’energia una arma electoral que porta als partits polítics a assegurar una cosa o a defensar la contrària segons on es trobin, si en el govern o si en l’oposició. No estaria de més que la ciutadania sabés quan ens costa l’energia que consumim i, alhora, quins són els costos derivats de l’energia que no tenim i voler de ser, alhora, sostenibles i eficients en la generació d’energies renovables. Una cosa és certa: no és sostenible voler-ho tot sense estar disposats a assumir les conseqüències socials i econòmiques que la disponibilitat que reclamem comporta. D’exemples en sobren: diem no a les centrals nuclears, diem no als dipòsits de residus nuclears que hem generat, diem no a infraestructures que són necessàries per garantir un bon servei. Per contra res no volem saber de les conseqüències que aquestes negatives ens comporten, fonamentalment en forma de factures que hem de satisfer a països tercers, sigui per la producció d’energia que nosaltres no generem o per l’emmagatzemen de residus nuclears que si varem generar.
Res ja no serà com abans i millor serà fer-nos a la idea que els temps en què tot era possible s’han acabat i que hem d’assumir les conseqüències de les nostres decisions. També exigir als nostres polítics que parlin clar i que les coses no siguin blanques si s’està a l’oposició i negres just quan s’arriba al govern.
Que els Reis ens hagin estat generosos…
Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Reis de 2011
Joan, comences l’any tocant la fibra…
El tema de les energies i la intolerància ecològica és relativament vell… i és molt fàcil dir el què no volem sense parar-nos a pensar com cal fer-ho si més no.
Els Mercats són els amos del món i els politics estan al seu servei, si us plau per força.
Les dictadures no són bones en cap moment. Però caldria una mà més ferma per dominar aquets que només pensen en omplir-se la butxaca a costa de la resta dels mortals.
Miquel
Això, a veure si parlen clar d’una vegada. Felicitats a l’autor!