Amb aquest meu comentari d’avui no faré amics. Ho sé. Però cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. I és que la nostra societat –política, civil, econòmica, social– és plena de contradiccions amb les quals hem de conviure i no per això negar-les. Deia la meva àvia que “receptes tinc que per a mi no vull”. Amb aquesta dita posava de relleu que tots sabem resoldre els problemes que pateixen els altres i, per contra, a vegades, massa vegades, som incapaços de gestionar els nostres propis problemes, les nostres contradiccions… Així ens fem un fart de parlar d’autonomia i de dret a prendre decisions. De reclamar que des de Madrid no ens facin fer allò que nosaltres no volem fer. Que ells –els de Madrid– no poden coartar-nos la nostra voluntat. I és cert. Però, ai làs!, quan algú reclama aquest mateix tracte a l’hora de prendre una decisió que a dret de llei li correspon però que a nosaltres no ens acaba de plaure, no triguem ni mig minut a apel•lar a un dret superior per qüestionar el que assisteix als que no han fet res més que fer ús de la seva autonomia a l’adoptar decisions que estimen són les que toquen.

Sí. M’estic referint a la pressió que cau aquests dies sobre l’alcalde i els regidors de l’Ajuntament d’Ascó pel fet d’haver pres la decisió de presentar-se com a municipi candidat a hostatjar el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears. Una decisió que des de fora de la població, n’hi ha que la consideren contrària als interessos generals del país. Un sentiment, aquest darrer, que els habitants d’Ascó no comparteixen. Deixant a banda que els habitants de la població que en el seu terme municipal acull dos reactors nuclears saben que tenen ara més risc d’un accident nuclear que no pas el tindran amb el magatzem temporal, és evident que els asconencs després d’analitzar pros i contres i a la vista de com els ha anat tot plegat fins ara, han optat per treure pit i apostar pels beneficis segurs que acollir el MTC en el seu terme els comportaria. Ells ja estan acostumats a conviure amb el risc d’accident nuclear; un risc sobre el qual s’ha fet molta demagògia i que cada dia que passa és menor atesa l’experiència que s’acumula a partir de les noves instal•lacions i magatzems que es troben ja en ple funcionament més enllà de les nostres fronteres. També gràcies als notables avenços de la tecnologia.

Però els reactors nuclears disposen de mala premsa. I que quedi ben clar: amb tot això ningú no nega que amb una central nuclear no s’assumeixen riscos, com tampoc que es deixin d’assumir amb un MTC. No és menys cert en qualsevol cas, que cada dia, amb la generació i emissió de tones i tones de CO2 a l’atmosfera, estem condemnant el planeta a patir uns efectes perniciosos dels quals ja n’estem constatant les primeres evidències.

I això sense que resolguem el dilema –que és la mare dels ous— de si estem o no disposats a renunciar al consum energètic actual amb tot el què això comportaria. I si no és així no podem escapar-nos de pagar el peatge que es deriva de la producció suficient d’energia elèctrica capaç de satisfer la demanda que en cada moment reclamem. Al pas que anem de negar allò que és evident, ens farem més depenents d’altres països i la factura energètica –pública i privada— que haurem de satisfer serà cada vegada més elevada. Què direm llavors?

Si no estem contra l’energia produïda per la fissió nuclear, com no ho estan la majoria de partits polítics, tampoc no podem estar contra el fet d’assumir-ne els peatges corresponents. I si estem contra aquesta energia, també ho hem d’estar de la dependència que aquesta noble militància comporta. La por, juntament amb les urgències electorals acaben establint una fórmula perversa que no satisfà a ningú i unes conseqüències a vegades no desitjades. És allò de sempre: ho volem tot, però al pati de casa no!

Publicat a Diari de Sabadell, 28 de gener de 2010