No ens enganyem. Els inicis d’any tenen, com a mínim, una avantatge: la que es deriva de les molt bones intencions que ens animen de cara el futur immediat que se’ns obre davant nostre. Així, indefectiblement, en arrencar l’any ens proposem ser més amatents, més sol·licits, més comprensius i qui sap si ens proposem també aprendre a deixar que els sentiments i les emocions ens aflorin més sovint i mostrin una altra cara de la nostra personalitat, potser menys cerebral però segur que més humana. A banda, segurament, volem aprofitar el nou any per a deixar  de fumar, iniciar-nos en la pràctica d’un exercici físic, començar aquell règim que mai no hem iniciat, fer aquella visita al metge per la qual mai no trobem el temps que ens cal…

Passades, però, unes hores o en el millor dels casos uns dies d’esforços no compensats, la dinàmica diària acabarà engolint-nos en els engranatges de la rutina de sempre i els bons propòsits formulats en les primeres hores de l’any,  passaran a dormir el son dels justos. Malgrat tot, els instants d’efímera glòria en els quals pensàvem poder canviar el curs de la nostra història i la del món, no se’n aniran pas per sempre. Es repetiran d’aquí dotze mesos justos.

Davant, doncs. la repetició fins a l’infinit de l’experiència de prometen’s el què sabem que no complirem, fent-nos amb una càrrega de sentiments de culpa que a res no condueixen, bó seria que a l’hora dels bons propòsits, en comptes de voler-ho abastar  tot, ens plantejéssim fer front a petites conquestes no gens menyspreables. Per exemple deixar d’encadenar-nos, sense solta ni volta, a la pantalla de la televisió. Un senzill llibre o un compact-disc ens ajudarien a superar la síndrome d’abstinència que ens provocaria d’entrada la sana decisió, a l’ensems que recuperaríem el plaer per la lectura i per la música. Per exemple passejar i pensar més en nosaltres i amb el què i qui ens envolta. Les nostres neurones ho agrairien d’allò més i els que tenim al costat segur que també. Per exemple badar i deixar-nos portar per la imaginació mentre contemplem una posta de sol, el naixement d’un nou dia o, simplement, els jocs d’uns infants. Guanyaríem en salut interior i amb alegria per viure.

Però tant se val!… Tot seguirà com fins ara. I més endavant ens queixarem de la nostra sort i ens lamentarem de no sé de què i no sé de qui que, comptat i debatut, és l’exercici que practiquem amb més assiduïtat i que és el que més ens plau… I és que és més fàcil lamentar-se que no pas fer. Què hi farem si és així!

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 7 de gener de 1998