Ho escrivia fa només uns dies aquí mateix: quan des de l’Estat espanyol s’addueixen raons de legalitat per fer ‘fracassar’ el dret d’un poble a decidir el seu futur, hora és de ser pragmàtics i d’actuar amb el cap clar i serè, no marejar més la perdiu, i anar directe al gra. En unes altres paraules, quan el referèndum o la consulta o el què sigui ens és negat, i no és possible portar-la a terme en unes condicions de legitimitat democràtica suficients als ulls de tothom (de dins i de fora de Catalunya), és quan cal ser valents i apostar per unes eleccions anticipades. Unes eleccions a través de les quals la ciutadania podrà decidir a qui atorga el seu suport, a partir de quin programa i de quin posicionament polític de cara al futur. La convocatòria d’eleccions –que no ens la poden prohibir–, té a més un gran avantatge: que els partits s’hauran de deixar d’eufemismes, per dir les coses pel seu nom. És a dir hauran de definir-se quant al model de país pel qual cadascuna de les forces polítiques aposta, així com els continguts d’aquest model.

Però quan en comptes de fer el què toca, s’opta solament per l’astúcia associada només a un moviment de peça que ningú no esperava que des del govern es produís, és senyal de que s’ha abandonat la política per entrar en un altre terreny. I és que la darrera jugada del president Mas d’anunciar que el 9N hi haurà urnes i paperetes, i que per tan es votarà sense explicar com i de quina manera, sembla més una altra forma de provocar que Madrid acabi també per prohibir aquesta ‘participació’ que per no tenir ni tan sols tindrà la més mínima legitimitat democràtica en la qual poder-se sustentar i argumentar.

Davant això poden passar només dues coses:

a)      Que Madrid caigui en el parany, i prohibeixi aquesta consulta-participació que el president ahir proposava. En aquest cas Mas es veurà reforçat en el seu discurs sobiranista, però la ciutadania haurà perdut un altre llençol en aquesta nova bugada. 

b)      Que per una vegada Madrid actuï amb intel·ligència (cosa que a les alçades que som ja és molt suposar!), i no caigui en el parany. Que deixi, en definitiva, que l’escenificació d’una votació naïf  s’acabi fent.

En ambdós casos, dissortadament, una mateixa conclusió: la possibilitat de fer el ridícul davant nosaltres mateixos i davant el món, i acabar perdent (en tot o en part) la credibilitat que havíem adquirit als ulls de molts de fer les coses ben fetes. I com molt bé sabem, la credibilitat és un valor que costa molt de guanyar i ben poc de perdre. I com deia el president Josep Tarradellas, en aquesta vida es pot fer tot menys el ridícul. I el ridícul es corre el risc de fer-lo quan és prefereix apostar per l’astúcia sense política que consisteix en buscar més l’error del contrari que no pas l’encert propi…