height="475"

Ho advertia el conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, dimarts passat: no es pot ni s’ha de polititzar el frau comès per Félix Millet “si és que volem preservar el Palau de la Música Catalana que és una institució de tots”. A això, Castells afegia en aquesta reflexió durant la seva compareixença al Parlament, que calia posar punt i final a l’espiral d’acusacions mútues arran el cas Millet i evitar fer-ne una guerra política de baixa estopa. El conseller feia aquest advertiment arran les conseqüències i danys col•laterals que el frau comès per Félix Millet podria causar a d’altres fundacions catalanes i també al saber-se que l’any 2002, durant el mandat del darrer govern de CiU presidit per Jordi Pujol, la Sindicatura de Comptes havia advertit de possibles irregularitats en els comptes de la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana. Aquest advertiment no solament havia arribat a la Generalitat de Catalunya sinó que també a l’Ajuntament de Barcelona i al Ministerio de Cultura, tots ells membres del Consorci Palau de la Música Catalana. Si ens atenem al què ara sabem, és evident que ni l’una ni l’altra institució havien donat importància a l’advertiment de la Sindicatura de Comptes, confiats segurament de l’honorabilitat que els mereixia el personatge que estava al capdavant de la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana.

Va fer bé Antoni Castells de formular aquest advertiment solament unes poques hores després que des de les files del PSC s’hagués començat a disparar munició contra CiU i contra qui en el darrer govern Pujol havia estat conseller en cap del govern de la Generalitat, Artur Mas. Costa d’entendre, que ningú del PSC no s’adonés de la trampa que l’acusació llançada contra Mas els podia comportar pel fet que era el socialista Joan Clos qui encapçalava l’Ajuntament de Barcelona que havia rebut el mateix informe sense donar-hi importància. Però certament no és aquesta la vessant més preocupant d’aquest nou efecte derivat del cas Millet; un afer que tantes coses està convulsionant i tantes altres qüestionant en el si de la societat catalana. Per contra, sí que és preocupant que aquest fet hagi posat en evidència novament, que en política, la reacció fàcil d’engegar el ventilador a la més mínima ocasió, res de bo no pot aportar. Només la creixent desmotivació de la ciutadania per la cosa pública. Per cert: una ciutadania cada vegada més cansada d’assistir a l’espectacle d’intercanvi de retrets i d’acusacions sens fi, sobre qualsevol aspecte o temàtica que és vista i analitzada d’una manera o d’una altra en funció del punt polític d’observació que s’ocupi.

Per aquest camí no es pot continuar. No hem de continuar. I quelcom hauria de moure als partits polítics per tal d’avançar cap a l’establiment d’un codi ètic que marqués uns límits que tampoc en política mai no s’haurien de traspassar. I sobretot entendre que quan es tenen indicis d’irregularitats, de males pràctiques o del què sigui que pugui causar perjudici, el primer que cap fer es traslladar els fets a la judicatura per tal que sigui aquesta qui dirimeixi les responsabilitats que se’n puguin derivar. Després serà el moment d’exigir les responsabilitats polítiques a qui correspongui. Clar que això és fàcil d’escriure però difícil de posar-ho a la pràctica. Si més no perquè el panorama polític actual se’ns està demostrant altament contaminat. Tan que a l’hora de la veritat, es fa molt difícil destriar gra de palla i saber per on cal començar a posar fil a l’agulla. Però és evident que pel pedregar pel qual estem transitant no arribarem a enlloc i cas que arribem a algun punt serà a costa de deixar bous i esquelles pel camí. I encara menys aconseguirem recuperar, entre tots plegats, la confiança en la política i en els polítics.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de setembre de 2009