Després d’una mala nit em llevo com sempre de bon matí disposat a emprendre la meva habitual passejada matinera. El cert és que no m’he refet del què ahir es va viure a Madrid. Mecànicament em vesteixo i surto al carrer. El cel no és ben net i el fred envaeix l’ambient. Començo a caminar sense saber cap on anar, mentre en el meu magí dono voltes i voltes a la cerca d’explicacions sobre allò què ahir va passar a la Comunitat de Madrid concretats en uns resultats electorals que se’m rebel·len i que m’interpel·len amb preguntes que sóc incapaç de respondre amb coherència. Menys quan ha estat el simple aleteig d’una papallona a Múrcia en forma de moció de censura fracassada de socialistes i ciutadans contra el Govern del PP ara fa dos mesos, allò que ha acabat per desencadenar el tsunami polític madrileny del que se’n derivaran conseqüències, tant en la política estatal –ja les ha començat a tenir amb la retirada de Pablo Iglesias— com en la nacional catalana que transita per hores de tantes indefinicions. No em cap al magí tampoc com una història llarga en el temps de corrupció demostrada i de clientelismes evidents, pot quedar tapada sota el crit d’un concepte de la llibertat demagògic, esbiaixat i fictici que això no obstant ha marcat una campanya electoral en la que la gestió de les emocions n’ha estat el factor dominant. El populisme d’una Isabel Díaz-Ayuso desprovista de qualsevol discurs substantiu però engrandida per la seva actitud xulesca del que en sobresurt aquell sonor “¡porqué a mi no me da la gana!” –a l’hora d’oposar-se al Govern de l’Estat que li demanava que com s’havia fet a tot Espanya. tanqués Madrid–, n’és un bon exemple que, de retruc i a la vista dels resultats econòmics que se n’han derivat –no pas els sanitaris en forma de contagis i de víctimes mortals que ràpidament han quedat en l’oblit–, ha comportat que la capital de l’Estat acabés essent percebuda a ulls propis i estranys –comptant amb l’amplificació que n’han fet els mitjans de comunicació– com una demostració de saber fer una “bona gestió econòmica de la pandèmia” a partir de consolidar un “espai de llibertat” en el que cadascú acaba per fer allò que pràcticament li dona la gana. Des de l’esquerra no s’ha sabut combatre aquest discurs desaforat i no només això sinó que se li ha seguit el joc al no poder demostrar que el rei –en aquest cas la reina– anava despullada. És així com el populisme. la demagògia, la gestió de les emocions i el xulisme han estat les protagonistes d’una campanya electoral d’Ayuso que al més pur estil trumpiste ha acabat per atreure a sectors socials absolutament impensables. Només cal observar sinó com s’ha votat des dels barris i dels sectors socials més desatesos de la Comunitat madrilenya…