Una de les darreres fotografies d’Emilio Moneratti abans de patir les conseqüències d’un atemptat a l’Afganistan

Els meus dies de vacança –o potser s’en haurien de dir dies de vagança?– toquen a la seva fi. Enguany, hauran estat tres setmanes senceres d’oblit de la feina diària. Tres setmanes que, us ho puc ben assegurar, han estat ben aprofitades i en les que he pogut gaudir de moltes coses… Hem tingut ocasió de viatjar a Irlanda i, malgrat la pluja que ens ha acompanyat pràcticament tots els dies, hem gaudit de paissatges excepcionals. He llegit (menys del què volia!), però he llegit. I m’he apassionat amb l’Anatomía de un instante. Confesso  que aquesta obra de Cercas –juntament amb una altra de Morán que vaig llegir fa anys (El precio de la transición)–, si bé tracten de dos moments històrics distints i distants, en cap cas ambdós textos no poden deixar indiferent al lector quant a l’anàlisi detallat d’un moment d’aquella tarda-nit del 23 de febrer de 1981 (els seus antecedents i els seus conseqüents), i quant a possibles hipòtesis en relació als anys de la transició (1975-1979), els seus protagonistes i els seus perquès. M’atraveixo a dir que malgrat els evidents estils diferents de Gregorio Morán i de Javier Cercas o de Javier Cercas i de Gregorio Morán, ambdues obres tenen en comú més del què hom podria imaginar… He tingut temps també aquestes vacances per pensar, per reflexionar i per donar voltes a qüestions que pertanyen a la part més interior de mi mateix, als meus somnis, a les meves il·lusions… En fi, com podeu veure, no em podria queixar del balanç d’unes vacances que ja començo a deixar enrera ara mateix, si no fos perquè…

… si no fos perquè aquestes vacances m’han deixat també una certa amargor i desànim. No fa massa dies moria la Maria Vall. Ella era una vella coneguda i amiga, model de persona que no dubtava en donar-se als altres i que res no esperava a canvi. Una d’aquelles dones que segurament no passaran a la història (a despit que han fet mèrits suficients per a passar-hi), però que mai no seran oblidades per les persones que vàrem tenir la sort de poder-la tractar. Que descansi en pau i sobretot ànims a l’Antonio, el seu marit, i als seus fills…

I encara un altre fet que també m’ha colpit fortament aquests dies. Com sabeu, l’Emilio Moneratti és un periodista-reporter que fa pocs dies va ser ferit quan viatjava cap a Kabul formant part d’un comboi militar. Moneratti és un periodista temperamental, inquiet i compromès amb el seu entorn. Un periodista que parla a través de les seves fotografies i que porta temps treballant per tal que nosaltres, des de la nostra comoditat occidental, ens adonem del drama, dels drames, que es viuen a zones calentes del globus com, per exemple, a l’Afganistan. I si us parlo d’ell en aquest meu comentari de final de vacances és, d’una banda, pel fet que de nou un periodista ha estat víctima d’un atemptat a l’hora de fer la seva feina; de l’altra perquè l’Emilio és, a més de periodista, el company de la Marta Ramoneda que, al seu torn és la filla d’uns bons amics (el Joan i la Ma. Àngela de Sentmenat) amb els que compartim amistat des de fa anys, com la comparetixen els nostres fills, especialment la Marta i la Laura.  Fem vots perquè l’Emilio es recuperi ben aviat i perquè, juntament amb la Marta, continuïn amb aquest seu projecte de vida tant compromès pel qual han optat. Ànims…

Sigui com sigui la vida continua… Amb anades i amb vingudes… Amb moments plaents i d’altres dissortats… És llei de vida… Només cal que el desànim no ens venci a despit que això, gairebé sempre, és més fàcil dir-ho que no pas aplicar-ho… Acaba una etapa i en comença una altra.