L’afer del video que posava al descobert algunes vicissituds relatives a la intimitat del director d’un rotatiu madrileny, el periodista Pedro J. Ramírez, ha de merèixer el més enèrgic rebuig. Ningú, absolutament ningú, no té dret a entrar en la privacitat de les persones. Des de la més estricte aplicació d’aquest principi constitucional de respecte a la intimitat, mai no pot acceptar-se que s’usi la intimitat del director d’El Mundo com a arma de desprestigi. Però feta solemne declaració d’aquest dret inalineable que assisteix al periodista madrileny, cal no deixar passar ni un segon més abans de proclamar que el mateix dret assisteix a la resta dels mortals. Siguin o no siguin amics de balcó. Siguin o no companys d’ideologia.

Clar que alguns mitjans de comunicació, amb El Mundo al capdavant, no han estat pas curosos a l’hora de respectar el dret constitucional que Pedro J. Ramírez reclama ara per a ell. Es dóna la paradoxa que el que es considera ferit i fuetejat en la seva intimitat, ha airejat comportaments d’altres persones que pertanyien a l’àmbit de les seves respectives intimitats personals. Per si de cas i per si a algú li falla la memòria, bo serà recordar que Pedro J. Ramírez –quan era director de “Diario 16”– va ser condemnat per la seva intromissió a la vida privada de les persones. Una intromissió que, d’altra banda, va resultar ser plena de falsetats.

No és Pedro J. Ramírez, doncs, el més adient per a reclamar el respecte a la seva intimitat –malgrat en tingui tot el dret– quan ell no ha respectat la d’altres. Les regles del joc són iguals per a tothom. Quan en una ocasió algú li féu notar que no respectava el principi constitucional de dret a la intimitat, Pedro J. respongué amb un contundent “els personatges públics no tenen vida privada”. Sota aquest com a mínim dubtós i discutible principi, ell primer, i el seu actual diari després, ha escampat porqueria enmig de la impunitat i complacència d’uns quants. En aplicació del discutible principi i pel fet que Ramírez és també un personatge públic, ell no hauria de tenir dret a la seva intimitat. La qual cosa és, òbviament, una aberració. Com també ho és la situació contrària. Les coses pel seu nom.

Tot plegat, però, no és més que el resultat d’un altre gens galdós capítol del serial que s’escriu diàriament en un país que sembla que s’hagi begut l’enteniment. La boja dinàmica en la qual estem instalats, no fomenta pas la convivència dels ciutadans, els quals es veuen forçats a prendre partit en favor d’uns o d’uns altres. Després venen les revenges que sempre són males conselleres. I això no vol dir que no s’hagi de denunciar els fets que siguin denunciables. La riquesa de la democràcia rau en la possibilitat de posar de relleu les contradiccions que presenta la societat. També dels partits polítics i dels mitjans de comunicació.

Cal que el sentit comú es faci major i senyor de les nostres vides i que no passi  que els arguments i les paraules ens traeixin. Com li va passar al president del govern, José M. Aznar, fa ben poc. Un periodista de la revista nordamericana Times li va preguntar si es veia en cor de recordar alguns versos de Machado. José M. Aznar va afirmar que coneixia al poeta i per a demostrar-ho va dictar-li aquells versos que diuen: “Españolito que vienes / al mundo, te guarde Dios. / Una de la dos Españas / ha de helarte el corazón”. El sotsconscient acabava de traïr al president. Hauria estat millor, més institucional i per descomptat més encertat i constructiu, que en comptes de recordar els versos de les dues Espanyes en les quals alguns semblen interessats en colocar-nos, hagués recitat, per exemple, aquells altres versos, també de Machado, que tant bé va saber cantar Serrat, que diuen : “Caminante no hay camino, / se hace el camino al andar. / Al andar se hace camino, / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca / se ha de volver a pisar. / Caminante no hay camino / sino estelas en el mar”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de novembre de 1997