Que Itàlia és un país d’extrems ho sap tothom. Que els italians del “dolce far niente” no són solament tipus “fellinians” no és cosa que calgui amagar. Itàlia és el país de la “Comedia dell’Arte”. Potser per tot això –o a l’inrevés– els italians són de gestos ampulosos, de grandiloqüències i saber fer de la paraula, música. No pot entendre’s Itàlia sense comprendre la teatralitat i l’aparent transcendència que els italians donen a tot.

Al costat de tot això, que forma part dels tòpics, els italians han demostrat –i, en ocasions, això els ha salvat– el seu pragmatisme i que, quan cal, no s’estan de punyetes. I quan es tracta de remoure-ho tot, ho fan. Sense pensar-s’hi massa. I algunes vegades l’ensopeguen i d’altres l’endevinen. Com és en el cas de l’operació de reunió de l’esquerra entorn del PDS que auspicià Achille Ochetto i que sembla que està culminant aquest xicot, amb cara de bon noi i de no haver trencat mai cap plat, que es diu Massimo d’Alema.

Per contra, a casa nostra, l’esquerra prefereix tirar-se els plats pel cap i discutir si són llebrers o conillers. Mentre, aquí, la dreta ha començat a governar amb el vist-i-plau dels que es volen salvadors de l’esquerra. No s’adonen, o no volen adonar-se, que amb la seva actitud allò que fan és restar i no pas sumar.

A Itàlia i als italians potser no els entenem del tot. Avui i aquí, a l’esquerra ningú no l’entenem gens ni mica.

Publicat a El 9 Nou, el 7 d’agost de 1995