La presència de dones en llistes electorals s’ha convertit en una barreja entre litúrgia, oportunitat i valor afegit. No hi ha dubte de què, també en política, és urgent que la dona s’incorpori a les tasques de responsabilitat i de govern. D’entre altres raons pel fet que elles disposen d’uns valors i d’una sensibilitat actualment absents en els cenacles de la política. El què ja no està tant bé, és que es faci ostentació d’un major o menor nombre de dones en una candidatura, com si es tractés de demostrar no sé ben bé què.

La societat democràtica és el resultat de les aportacions que el conjunt dels seus membres –siguin de dretes o d’esquerres, alts o baixos, blancs o negres, rics o pobres, joves o més grans, dones o homes…– fan en cada moment. Si una part d’un conjunt és menystingut, és el conjunt qui comet un greu oblit. D’aquí que una societat que es vulgui oberta, no ho podrà ser mai mentre i tant els seus membres no gaudeixin de les mateixes oportunitats; mentre no siguin les capacitats de cadascú les que prevalguin a l’hora d’haver de decidir qui pot fer front a qualsevol responsabilitat, en una activitat i en un moment concrets. Vistes així les coses, si la carrera encetada per veure qui té més dones a les llistes serveix per a sensibilitzar-nos més de la gran desigualtat que encara existeix entre dones homes, benvinguda sigui la competició. Però, malauradament, em temo que tot plegat respon solament a un exercici més de pur màrqueting electoral. I no us podeu pas imaginar com m’agradaria equivocar-me…

Publicat a El 9 Nou, el 29 de maig de 1999