Es com a mínim curiós que entre dues ciutats que sumen prop de quatre-cents mil habitants, separades per uns escassos set quilòmetres, només hi hagi com a via de comunicació, una estreta i maltractada carretera. Com si algú estigués interessat en distanciar més encara Sabadell i Terrassa. Es un exercici impossible trobar un cas semblant en tota la geografia del país.

Abans que algú no s’avanci i vulgui portar-me la contrària, faig advertiment exprés de què no s’hi val a dir que tenim l’autopista A-18 per anar o venir de Terrassa. Ja ho sé. Però, per definició, l’autopista és una via d’alta velocitat i les seves especials característiques fan que mai no es consideri com una via de comunicació de caràcter local.

Fa anys, quan la N-150 encara depenia de l’Estat, l’excusa era evident. A Madrid ningú no es volia recordar de nosaltres. I sabadellencs i terrassencs no podíem fer més que aguantar i lamentar-nos de la nostra disort cada vegada que transitàvem per l’obsoleta carretera. Ara la N-150 és sota la tutela de la Generalitat de Catalunya. I si bé és cert que s’hi han fet algunes obres de millora, tant a la travessia de Sabadell com a la ronda de Terrassa, els fets s’entesten en demostrar que entre els barris de Cifuentes i de Montserrat la carretera continua pitjor que mai. Que fa deu i que fa vint anys.

Costa de fer-se a la idea que solament s’hagi previst refer i renovar el ferm. L’ampliació de la via haurà d’esperar temps millors que cada cop tarden més en arribar. Mentre, milers d’usuaris terrassencs i sabadellencs, haurem de continuar fent de set quilòmetres el nostre particular Via-Crucis…

Publicat a El 9 Nou, el 8 d’abril de 1996