La lluminositat que acompanya els dies d’estiu ha periclitat. Les tempestes es succeeixen i, fins i tot, ja s’han deixat sentir els primers freds i les primeres volves de neu han caigut sobre les muntanyes. Els calors i les xafogors pròpies de la canícula han quedat enrera i, amb ells i amb elles les vivències d’un temps recent que s’ha incorporat a les prestatgeries de les nostres històries personals. Comptat i debatut, de l’estiu només en queden els records; uns records que valdrà la pena administrar sàviament, per tal d’assaborir-los fins el seu més ínfim detall. Tot plegat configura el panorama que ens anuncia que la darrera estació de l’any ja habita entre nosaltres. Una estació, la tardor, que com és habitual, ve acompanyada d’una simfonia pautada en tonalitats ocres, la música de la qual, poc a poc, omplirà tots els racons dels boscos, valls i muntanyes, fins que els arbres i els matolls s’acabin desprenent de les seves vestimentes i es preparin per l’hivern.

Cal, però, que amb aquests senyals que ens diuen que la tardor ja ha arribat, no ens deixem portar ni pel desànim, ni per la melangia. Perquè contra allò el que pugui semblar, els mesos de tardor i hivern disposen d’un encant especial i ens obren les portes a noves possibilitats i a gratificants experiències. Certament que amb la tardor tornem a la rutina de sempre; una rutina que solament l’estiu havia aconseguit trencar. Però el retorn a la rutina no ens ha d’impedir el poder viure i gaudir enriquidors moments. Només cal que ens ho proposem i podrem disfrutar de les petites-grans oportunitats que la tardor i l’hivern ens brinden. Com, per exemple, el plaer d’una plàcida passejada damunt l’atapeïda catifa de fulles caduques que cobreix el camí; o la pràctica de l’apassionant esport de la lectura; o la llarga conversa amb aquells que estimem; o la visita als museus i exposicions que tantes vegades ens hem promès i que mai no trobem el moment de fer; o treure profit dels caps de setmana i anar al cinema, al teatre o a la sala de concerts; o organitzar una vetllada per a compartir-la amb vells amics dels quals fa temps que no en sabem res.

I és que, comptat i debatut, la tardor significa solament una anella més en la imparable roda del temps. Un temps en el qual, precisament perquè tot sembla que alenteix el seu ritme, tenim ocasió de cultivar els plaers de l’esperit.

Publicat a El Periòdi d’Andorra, el 26 de setembre de 1998