Assegurava Grouxo Marx que ell era un home de principis ferms. Afegia que en cas que aquests principis no agradessin a algú no passava res, ja que en previsió, en tenia d’altres a punt de substituir els anteriors. Una filosofia, la grouxiana, que ben bé podria aplicar-se al fins ara pràcticament inèdit president del govern espanyol Mariano Rajoy, a qui només li van caldre sis dies a La Moncloa per canviar els principis que havia sostingut durant tota la campanya electoral per uns altres. I això possiblement pel fet que els principis que ell tenia no acabaven d’agradar ni al tàndem de caps de govern alemany i francès Merkozy, ni tampoc als mercats. Clar, que a diferència de Grouxo Marx –que amb la seva incontinència verbal habitual i particular filosofia s’adaptava sense més problemes a qualsevol situació–, Mariano Rajoy està optant per mantenir-se allunyat de la palestra pública, sense que aquells que tant havien criticat a l’anterior president del govern d’amagar-se darrera dels seus ministres, res no diguin ara. Així són les coses, i han de ser els fets els que han d’acabar col•locant a cadascú al lloc que li pertoca…
El primer frau del govern popular envers el seu electorat s’ha fet evident amb les primeres decisions adoptades, i totes aquelles raons i acusacions que argumentalment varen servir a Rajoy per atacar al govern socialista des de l’oposició, han passat a millor vida i s’han situat en el terreny dels grans oblits. Mentre, com a única explicació del per què del gran canvi, el president Rajoy continua imposant el silenci més clamorós, només trencat per la pseudo entrevista amb guió pre-establert, concedida dimarts a l’agència estatal de notícies EFE. ¿Recorden la seguretat del president en afirmar que els impostos no augmentarien i que s’adoptarien mesures immediates per animar el mercat laboral? ¿Recorden allò de dir sempre la veritat, i que els mercats i la prima de risc reaccionaren immediatament després de les eleccions si la confiança de la ciutadania requeia en el PP? ¿Recorden quan Rajoy deia que amb ell a La Moncloa Espanya tornaria a comptar en el concert de la Unió Europea? Doncs res de res. Les mesures fins ara adoptades pel govern porten, segons tots els experts, a més constrenyiment de l’economia i a més atur. Certament els mercats, com Rajoy anunciava durant la campanya electoral, han reaccionat. El problema és que ho han fet a la baixa, a pitjor, per exigir encara més retallades.
No escapa a ningú la complexitat del moment. Tampoc els riscos als quals ens enfrontem i als que ens haurem d’enfrontar. Però que això sigui així no hauria de servir de justificació arran la vulneració d’unes promeses formulades en la solemnitat d’una campanya electoral. No s’hi val a dir que la situació amb la qual el nou govern s’ha trobat és pitjor de la que s’esperava. Tothom sabia com estaven les coses i la situació amb la qual el nou govern es trobaria… No s’hi val a fer trampes al solitari per intentar argumentar que el què era nítid i blanc abans de les eleccions, ha virat sobtadament a fosc i negre…
Una de les diferències entre l’ara i l’abans és que les mesures que Rodríguez Zapatero va haver de prendre si-us-plau-per-força a partir d’aquell fatídic 10 de maig de 2010 li van venir imposades des d’Europa i des dels mercats mentre que Rajoy, en previsió, ha preferit plegar-se als designis de Merkel, Sarkozy i els mercats, abans no li hagin de cridar l’atenció. Dues maneres d’actuar amb un resultat semblant: continuen mancant iniciatives, idees, polítiques i missatges clars. I per sobre de tot, continua mancant la confiança que ens cal per tirar endavant.
Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de gener de 2012
Bé, Joan. Segons la meva opinió, és que Rajoy ja sabia allò que hi havia. Però ara està a La Moncloa i el què la UE esperava. Però, com tu dius, està optant per mantenir-se allunyat de l’opinió pública i fer sortir als ministres, secretaris…. Tot per cremar-se ell i perdre els vots de bon principi. Així ho veig. Salutacions.
Però algú amb dos dits de front es podia creure tot el què deia en Rajoy i els seus acolits? Quan algú diu que un no governa bé i que tot el què es fa està malament, aquest, si té la intenció de governar a continuació, ha de dir que és lo el què s’hauria de fer, el que ell faria ell, i això no ho ha fet mai en Rajoy. Així que no cal posar-se les mans al cap…, potser, només aquells que s’ho van creure i el van votar.
Salut!
De acuerdo totalmente. Y hablando de confianza, Montoro diciendo en el Congreso que estamos a borde de la recesión y en Interior eliminando a los comisarios que investigaron los casos Gürtel, Palma Arenas y caso Faisán. ¿Dónde llegaremos? Las medidas adoptadas tienen más de ideológicas que de económicas.
Molt bon article, Joan. Et felicito.
Només deixa’m apuntar que hi ha la tendència periodìstica d’analitzar els discursos polítics pre-electorals, els de les campanyes…, i després buscar les tres potes al gat per incompliment de la retòrica verbal i anar omplint pàgines dels mm.cc.
Mira, és distret, entretingut… Però com diu en Pérez Angulo: “algú amb dos dits de front es podia creure tot el què deia en Rajoy i els seus acolits?”.
Sap greu, però jo predicaria (en el desert, pel que veig) que els ciutadans no es creguin ni una coma dels discursos electorals, i, en canvi, que observin, analitzin, segueixin el dia a dia dels polítics i que se’n facin una opinió. Estalviaríem un munt de diners, tot i que les agències i els mitjans no tindrien tanta feina (sempre hi ha d’hacer una part negativa, carai!).
Però el que els ciutadans han de saber que Zapatero abans, Rajoy ara o vingués qui vingués són hostatges dels autèntics amos, els anomenats mercats, aquest calaix de sastre on són els grans financers, la banca i els polítics, aquests sí que guaiten per la seguretat dels seus diners. És el cas de, parlant només d’Europa, Merkozy (més Merk que Kozy, evident) o inclús de Cameron, que, tot i que no sigui a la zona euro, té molt pes també en el sanejament d’aquest món en el que ens hem passat tots plegats –i aquí si que tenen molta culpa els polítics nacionals– tres pobles.
I jo em pregunto… sabent que la democràcia és la menys dolenta de les opcions per governar un país, perdó, un Estat… per què no posem fi a aquesta bogeria de les campanyes permanents on els polítics menteixen pels descosits, sense cap vergonya, i reclamem unes regles del joc on qui la fa la paga?
Rajoy és i serà un polític interessat en què el seu partit prosperi, no l’Espanya que diu que defensa. Si l’Estat ha cedit sobirania a canvi de formar part de la Comunitat i està lligat de mans econòmicament, com pot haver dit les coses que va dir en campanya i que ara s’amagui quan hauria de ser l’eix vertebrador per complir les seves promeses?
Molt bé l’article, Joan, i molt oportú.
Gràcies pels vostres comentaris i aportacions! Són els que enriqueixen aquest blog! Assenyalar, en qualsevol cas, que les obvietats són això, obvietats, i que malgrat tot cal ressaltar-les. Ho dic per què –tal com apunteu directament el Paco i el Xime– ningú no hauria d’haver dubtat que les promeses de Rajoy no serien acomplertes… Això no obstant, la fam i les ganes de menjar es van ajuntar i el resultat va ser aquesta majoria absoluta del PP que ho serà com a mínim per a quatre anys! I Déu n’hi do els retrocessos que en auest període de temps es pot culminar en matèria d’equitat i de justícia social, de polítiques socials…