Als politòlegs se’ls està girant feina. I tot perquè per apropar-nos amb un cert rigor als comportaments polítics que s’estan donant tant en el país d’aquí com en el d’allà, ens calen urgentment nous promptuaris que ens facilitin la feina. Fins ara, en política, un dels principis que hi regien es basava en que calia ser actiu per a poder créixer. Un principi que a la vista de quina ha estat i continua essent l’actitud del PP en general i de Mariano Rajoy en particular, ha quedat definitivament aniquilat. I és que sense fer ni dir res, sense comparèixer davant la ciutadania, deixant que el temps passés observant allò que passava al seu entorn polític, demà passat, d’una manera èpica i en el darrer minut de joc, Rajoy aconseguirà fer realitat l’objectiu que s’havia marcat de renovar càrrec al capdavant de l’executiu espanyol. Ho farà havent sofert ben pocs danys i de la mà d’un PSOE errant i dividit, que s’ha mostrat incapaç d’articular al seu redós una alternativa al PP, d’acord amb el compromís que davant la ciutadania havia contret de no contribuir a què Rajoy continués al capdavant del govern estatal.
L’estratègia doble dels populars d’esperar i, alhora, de fer recaure la responsabilitat d’unes terceres eleccions damunt un PSOE debilitat per les circumstàncies, els ha donat bons resultats. Un PSOE que, dit sigui de passada, pagarà amb escreix la decisió del seu Comitè Federal d’abstenir-se en l’edició exprés d’investidura de demà passat quan els socialistes espanyols apareixeran davant els ulls dels electors com la crossa necessària per tal que Rajoy pugui continuar ocupant La Moncloa. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I a despit que certament el PSOE, amb Susana Diaz i tota la vella guàrdia al capdavant, és el principal responsable d’aquesta situació increïble en la que el partit polític més corrupte i antisocial de tots els temps pugui continuar governant Espanya, la resta de formacions polítiques amb escons al parlament de Madrid no estan exempts de culpa, malgrat intentin com vulgarment es diu, treure’s el mort de sobre.
Com tothom deu recordar, les segones eleccions estatals –com també les primeres– foren plantejades pels partits opositors al PP en clau de compromís de desallotjar Rajoy de La Moncloa si l’aritmètica d’escons ho permetia. De sobres sabem també que en política una cosa és allò que es diu, i una altra ben diferent allò que s’acaba fent. Això explicaria que quan la majoria alternativa al govern del PP era més possible que mai, foren els personalismes els que malbarataren l’oportunitat de canviar el rumb del govern d’Espanya amb la conformació d’un govern alternatiu. I tot amb el pretext d’unes famoses línies vermelles que en política no existeixen, i que en la pràctica amagaven el convenciment d’algunes forces polítiques de que els resultats d’unes segones eleccions els serien més favorables en detriment dels populars i dels socialistes. Quina visió de la jugada!
Comptat i debatut: que Rajoy continuï a La Moncloa és simplement la conseqüència palmària de la manera de fer i d’actuar d’una oposició més pendent dels interessos propis que no pas de cercar solucions a un Estat que es va esmicolant de mica en mica. Així, a banda de tots plegats, qui de la situació n’acabarà pagant majors rèdits electorals i d’imatge política serà el PSOE al que, paradoxalment i adduint responsabilitats d’Estat, se li exigia facilités la investidura de Rajoy quan, contràriament i precisament per responsabilitat d’Estat, haurien d’haver estat els socialistes els que havien d’evitar que el poder executiu d’Espanya continués a mans d’aquells que a bastament han demostrat que no tenen cap sentit d’Estat. I, creieume, no es tracta simplement d’un joc de paraules…
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’octubre de 2016
Comparteixo plenament les teves reflexions arran de tota la sèrie de fets, esdeveniments i resultats que s’han anat (i es van) produint.
De tota manera penso que els qui surten/sortiran més malparats de tot plegat no són sols alguns partits, i en concret el PSOE, sinó tota la societat,
atès que el que veiem molts ciutadans en tot aquest teatre, és quelcom ignomiós i d’un exemple més que lamentable.
Ramon
El PSOE ha actuat amb un quietisme incomprensible des dels pèssims resultats electorals de les segones eleccions generals. Aquest històric partit està internament fracturat per corrents antagòniques (el PSOE del nordest i el PSOE del sudoest). A més, la socialdemocràcia europea (centreesquerra) està ben fotuda, perquè existeix la percepció d’endropiment de part del votant d’esquerres més contestari. Per això, han pres cada vegada més força els moviments socials. Podemos és fruit de l’emprenyament de les generacions més joves de l’esquerra espanyola. La socialdemocràcia espanyola encarnada pel PSOE s’ha endropit. És més, no és realment plural (és fortament centralista) ni creïble (inoperant) pel jove ciutadà d’esquerres nascut i resident fora de Catalunya. Podrien haver dit “no” a Rajoy i anar a terceres eleccions. Però dir un “no” respecte a una persona, i no plantejar propostes alternatives, és d’una gran pobresa política. Falten més arguments polítics. A més a més, ja s’ha vist que el principal problema pel votant espanyol és la indissolubilitat de la nació espanyola. Ho palesen les passades dues eleccions generals. I el PP és qui millor defensa aquesta visió d’Espanya, exceptuant Catalunya i País Basc. Predic que el PP tornaria a guanyar unes eventuals terceres eleccions, i potser amb més diferència per diversos factors… com has dit, Joan, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.
Molt bé Joan, però si em permets faré una petita observació: Tu escrius que “de la situació, qui n’acabarà pagant majors rèdits electorals i d’imatge política serà el PSOE”… segur que si, però a més, jo crec, com em deien a casa meva, que al final “qui en pagarà els plats trencats” serà, serem tots els ciutadans i maleïda la gràcia, doncs. Gràcies de nou.