Sense entrar en el debat de fons d’algunes qüestions que estem vivint i sense que això signifiqui prendre partit per res ni per ningú, no se’ns pot negar que hi ha formes de fer i d’actuar que contribueixen a mantenir la ciutadania en un estat de perplexitat permanent.

Francisco Pérez de los Cobos Orihuel, va ser elegit president del Tribunal Constitucional (TC) l’any 2013. De fet, des del 2010, ell ja formava part d’aquest alt tribunal que té com a missió dirimir en relació als conflictes constitucionals que es puguin plantejar. La Constitució Espanyola, en els seus article 127 i 159 estableix la prohibició dels magistrats d’estar afiliats a un partit polític. Aquesta és, teòricament, una condició necessària encara que no suficient per tractar de garantir la independència dels magistrats del TC. Això no obstant, aquesta norma no va ser respectada per Pérez de los Cobos que va estar afiliat al Partit Popular –i en aquesta condició pagava la seva corresponent quota de militant— fins l’any 2011. És a dir, que Pérez de los Cobos era militant del PP fins com a mínim un any després que hagués estat elegit com a membre del TC. Però no només això. Pérez de los Cobos, uns anys abans, s’havia manifestat en contra de l’Estatut de Catalunya. Ho va fer exactament el 6 de desembre de 2005 quan va assegurar que el text de reforma de l’Estatut que uns mesos abans havia aprovat el Parlament de Catalunya, suposava un “verdadero órdago para la estabilidad constitucional” de l’Estat. Aquestes declaracions de Pérez de los Cobos varen merèixer la reprovació del Parlament de Catalunya que no va prosperar davant el TC. La conclusió és que el president del tribunal que ha de ser garant de la Constitució Espanyola va arribar a ostentar el càrrec després d’haver cas omís a les normes més elementals d’ètica i d’estètica que haurien de presidir el comportament de tothom, però molt especialment el de les persones que ocupen càrrecs que per la seva projecció haurien de ser un exemple i un referent.

Santiago Vidal i Marsal és un jutge català, actualment magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de Jutges per a la Democràcia. Abans de ser nomenat titular del jutgat penal núm. 3 de Barcelona, havia exercit en el Jutjat de primera instància de Sabadell entre els anys 1992 i 1997. El jutge Vidal s’ha convertit en un personatge mediàtic tant per les seves sentències contra la discriminació racial, la violència de gènere i la protecció de menors, com per les seves compareixences públiques i col·laboracions en els mitjans de comunicació denunciant l’abús que des de l’Estat es feia de la figura de l’indult i clamant contra la corrupció. Els darrers anys el jutge Vidal se l’ha relacionat amb la defensa de l´ús del català a la judicatura i amb l’independentisme català a l’haver redactat per iniciativa pròpia un esborrany d’una hipotètica futura Constitució Catalana que va presentar públicament el passat mes de gener. Per aquest motiu, el Consell General del Poder Judicial va decidir obrir-li expedient amb el resultat d’una sanció de suspensió per tres anys. Atès que el jutge Vidal pensa recórrer aquesta sanció, no haurà d’abandonar de moment la magistratura que exerceix almenys fins que el Tribunal Suprem es pronunciï.

Segur que entre ambdós casos es deuen donar circumstàncies que els fan diferents, a despit que aquestes diferències se’ns puguin escapar als que, com jo, som llecs en la matèria. Però tot i acceptant això, els fets i els resultats que se’n deriven, ens porten a pensar que hi ha cartes que no lliguen i que les vares de mesurar són diverses…, i que en definitiva la divisió de poder és una entelèquia i que és des de la política que s’acaba per decidir a favor dels uns i en contra dels altres. D’aquesta manera, la confiança envers les institucions va minvant cada dia que passa…

I així ens va tot plegat.