Quan de temps haurà de passar fins que no es tanquin carrers, carreteres i autopistes  que són ocupats per vehicles de tota mena? Fins quan restarem impassibles davant l’augment de quilòmetres de vies fèrries per on circulen trens àvids de velocitat, metros i tramvies? No és hora ja de tancar ports i canals que possibiliten que barquetes i vaixells surin pels nostres mars? De ben segur que el lector, després de llegir aquestes preguntes, pensarà que he escrit la peça d’avui sota l’efecte d’etílics efluvis o que, potser, m’ha picat el mosquit tigre i m’ha transmès una malaltia fins ara desconeguda. Però el cert és que ni he begut ni, a Déu gràcies, estic sota els efectes de cap afecció estranya. Això no obstant, si vostès aposten per continuar amb la lectura d’aquestes ratlles, acabaran per descobrir la causa que m’afligeix. I és que, insisteixo novament, em resisteixo a creure que, a les alçades que ens trobem, encara no s’hagin tancat tota mena d’infraestructures al servei de la circulació d’enginys (cotxes, motos, vaixells…) que, al seu torn, comporten indubtables riscos per la nostra integritat física i psíquica.

Se’m tatxarà de demagog. Ho sé. Però ningú no em negarà que a despit de les moltes avantatges que les infraestructures a les quals m’he referit en començar ens aporten, els inconvenients que porten associats –en forma d’accidents, de contaminació, de degradació, de no sostenibilitat…–, són, com a mínim, considerables i, en casos, fins i tot greus, com l’efecte hivernacle o els forats d’ozó. Ens hem acostumat a voler la lluna… A tenir-ho tot quan “jo” vull i com “jo” vull. Ens hem acostumat a moure’ns per bones carreteres i autopistes, excel•lents i ràpides vies ferroviàries i a guanyar temps al temps, sense que ens impressionin ja ni les fatídiques estadístiques que ens diuen que cada cop són més les persones que moren en accidents, ni les destrosses que causem em el medi natural quan les construïm.

D’aquí també que no puc entendre com, davant l’accident aeri esdevingut a Badia del Vallès la setmana passada, la reclamació immediata d’algunes autoritats hagi estat la de tancar l’aeroport de Sabadell. Qui sap si per allò de “muerto el perro, muerta la rabia”. Per tant si aquestes autoritats diuen el què diuen, comprendran fàcilment que, pels mateixos setze sous, jo em pregunti perquè no clausurem les carreteres i així evitem la circulació de cotxes, camions i motos, que són la causa de molts accidents. Per què no deixem de construir línies ferroviàries d’alta velocitat, per les que circularan combois susceptibles de descarrilar i d’empotrar-se a qualsevol edifici. Per què no prohibim que els vaixells naveguin pels nostres mars atesa la contaminació i danys irreparables que causen a les nostres aigües…

Des que el món és món, el risc zero no existeix i la seguretat absoluta és una entelèquia. Per evitar accidents només podem valer-nos de dotar-nos de més i millors mesures de seguretat, tant pel que fa a les infraestructures com pel què fa als enginys que es mouen per terra, mar i aire. O això… o no sortim mai de casa que, dit sigui de passada, tampoc no és garantia de què no ens pugui passar res. Si més no perquè la casa també ens podria caure al damunt en qualsevol moment.

No creuen que tot plegat és l’absurd de l’absurd? No creuen que cal ser més rigorosos a l’hora de demanar la lluna? No creuen que, a vegades, quan es vol evitar un problema estem, sense adonar-nos, creant-ne un altre? No vull ni pensar, sense anar més lluny ni fer més consideracions, què passaria si l’aeroport de Sabadell fos clausurat i els seus terrenys sotmesos a una dràstica disciplina de mercat i a la corresponent requalificació urbanística…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de setembre de 2005