Ens trobem davant el fenomen d’una creixent pressa de consciència col·lectiva de què cal tenir més cura del nostre entorn si volem apostar per una major qualitat de vida. I això, per principi, és bo i conseqüència de la sensibilització promoguda, fonamentalment, pels col·lectius ecologistes. Però no n’hi ha prou només amb la pressa d’una major consciència del fet. Cal afegir-hi una actuació decidida i continuada, tant per la nostra part com a ciutadans com de l’administració. Contràriament, el gest que en un moment podem fer per la protecció de l’entorn, de ben poc pot servir més enllà de tranquil·litzar les nostres consciències. Bé està que –a semblança d’allò que ja s’ha fet en d’altres ciutats com, per exemple, a París i a Barcelona–, els ciutadans ens esforcem en deixar, un dia, el cotxe al garatge o aparcat davant de casa i apostem per anar a peu, en bicicleta o usar el transport col·lectiu. Sense cap dubte, aquesta actitud honora als que la practiquen. Però només amb això tot queda en un acte testimonial. D’altra banda, si per un dia som capaços d’usar models alternatius per anar a treballar o per a fer curts desplaçaments, vol dir que és  perfectament possible arribar a fer-ne un costum i habituar-nos a moure’ns de manera alternativa. Si així ho féssim hi guanyaríem tots plegats, ens estalviaríem diners i apostaríem decididament per una major qualitat de vida en el sentit més ampli del concepte. I és que, a més, qualsevol medi de transport alternatiu al motoritzat de caràcter privat, ens possibilita no solament fer un mínim d’exercici sinó que, a més, constitueix una excel·lent excusa per a conèixer una mica més les nostres ciutats, gaudir-ne i interelacionar-nos amb l’entorn que volem preservar.

D’aquí que molt bé està que, com ara s’ha fet a Barcelona, es programi un dia d’autoreflexió sense cotxes. Però si ens quedem amb l’experiència única d’aquest dia, res no guanyarem. D’entre altres coses perquè si tothom aposta, en un moment determinat i concret, per a usar el transport públic possiblement s’acabarà demostrant la seva insuficiència a l’hora d’atendre la puntual demanda d’aquest servei; insuficiència que solament podà corregir-se si tots plegats ens decidim, de mica en mica, a utilitzar sistemes de locomoció alternatius, menys contaminants i, socialment i econòmicament, més rendibles.

De la mateixa manera que una flor no fa estiu, un dia sense cotxes tampoc no és garantia de canvi immediat en els nostres hàbits, apostant per unes ciutats més humanes i més habitables. I és que, com deia el poeta “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. I d’això es tracta…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 30 d’abril de 1999