Ahir, mentre el tren em retornava de Barcelona després d’un dinar amb amics, observava com el cel s’anava enfosquint lentament, tenyint-se d’aquells grisos densos que anuncien una nova tempesta.

A través de la finestra, amb la llum de la tarda esmorteïda, pensava en una evidència que ja gairebé ningú no discuteix: el canvi climàtic ha deixat de ser una amenaça llunyana per convertir-se en una realitat quotidiana, tangible, que condiciona la nostra manera de viure i d’habitar el món. Les temperatures d’aquests dies, tan allunyades dels registres que durant dècades vam considerar normals, en són una prova incontestable. Per això pensava que qualsevol mesura orientada a mitigar-ne els efectes ha de ser benvinguda, encara que sovint ens envaeixi la sensació incòmoda que arribem tard. Massa tard per evitar determinades conseqüències que ja formen part del present, però potser encara a temps per adaptar les nostres ciutats, els nostres comportaments i les nostres prioritats a una realitat que no sembla disposada a retrocedir.

Aquesta reflexió em va portar a recordar els anys en què les anomenades places dures es presentaven com la imatge mateixa de la modernitat. Espais amplis, funcionals, fàcils de mantenir i econòmicament sostenibles. Menys arbres, menys reg, menys despesa. Alguns advertíem aleshores que aquella aparent eficiència acabaria passant-nos factura. Però les onades de calor eren encara episodis excepcionals i el canvi climàtic habitava més els informes científics que no pas les converses quotidianes.

Avui, en canvi, moltes d’aquelles places s’han convertit durant els mesos càlids en autèntiques illes de calor, superfícies que acumulen la radiació del sol i la retornen sense pietat. I això ens ha obligat a redescobrir una veritat elemental que, en algun moment, semblàvem haver oblidat: els arbres no són un simple element ornamental. Fan ombra, refresquen l’ambient, filtren contaminants, afavoreixen la biodiversitat i contribueixen a fer més habitables els espais compartits. Perquè una plaça és molt més que un tros de paviment entre edificis. És un escenari de vida. És el banc on conversen els avis, el refugi d’ombra on descansen les famílies, el territori de joc dels infants, el lloc on una comunitat es reconeix i es relaciona. I perquè això sigui possible, el confort ambiental no és un luxe, sinó una necessitat.

La crisi climàtica ens recorda, així, que les decisions urbanístiques no poden valorar-se únicament pel seu cost immediat. El que avui sembla més econòmic pot acabar resultant extraordinàriament car demà en termes de salut, qualitat de vida i capacitat d’adaptació. Les ciutats que necessitarem en el futur no seran necessàriament les més espectaculars, sinó les més resilients. Ara bé, seria massa còmode atribuir tota la responsabilitat als governs o als urbanistes. Els ciutadans també tenim la nostra part de compromís.

Les grans transformacions col·lectives no depenen exclusivament de les polítiques públiques; també es construeixen a partir dels hàbits quotidians, de les decisions de consum, de la mobilitat que escollim i del respecte pels espais comuns. No n’hi ha prou amb exigir solucions. També hem d’estar disposats a formar-ne part. No podem canviar moltes de les decisions preses fa dècades, però sí aprendre’n. Renaturalitzar les ciutats, plantar arbres, recuperar sòls permeables i generar més espais d’ombra no resoldrà per si sol el canvi climàtic, però ens ajudarà a conviure millor amb una realitat que ja és aquí i que ens interpel·la cada dia amb més intensitat. De vegades, el temps acaba donant la raó a determinades advertències. El problema és que, quan es tracta del clima, si el temps et dona la raó és perquè la factura ja ha començat a arribar.

Arribo a casa. Mentre deixo les claus sobre la tauleta de l’entrada, el telèfon mòbil vibra. És una nova alerta per pluges intenses durant les properes hores. Vaig al menjador i miro pel finestral. El cel ja s’ha enfosquit del tot. I penso que, potser, aquest missatge breu que apareix a la pantalla acompanyat del so ensordidor de l’alarma, és metàfora del nostre temps: els avisos fa anys que hi són; allò que canvia és que ara ja no podem fer veure que no els sentim.