Hi ha matins que un entén perfectament què volia dir Espriu quan somiava anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. No tant perquè aquell indret sigui real, sinó perquè hi ha dies en què necessitaríem imaginar que existeix. S’acosta el 29-N i ens esperen setmanes feixugues. Dies de mítings, promeses i eslògans. Dies en què uns i altres ens dibuixaran futurs impecables i ens oferiran receptes miraculoses per a problemes que fa anys que arrosseguem. Escoltarem parlar de prosperitat, de convivència, de progrés i de canvis històrics. I, tanmateix, sabem prou bé que cap de les Arcàdies que ens prometran existeix. Potser per això venen ganes de fugir una mica. Ni que sigui mentalment. De deixar enrere el soroll, la confrontació permanent i aquesta necessitat compulsiva de presentar la realitat en blanc i negre. De marxar, com deia el poeta, cap a un lloc imaginari on les coses fossin més simples i les persones més raonables. Però els anys també ens ensenyen una altra lliçó. Que aquests paradisos no es troben als mapes. Que els països idealitzats acostumen a ser només una projecció dels nostres anhels. I que, al capdavall, tots els pobles tenen les seves misèries, les seves contradiccions i les seves decepcions. Per això, passades les eleccions, tocarà fer el mateix que anunciava Espriu: tornar. Tornar a la realitat quotidiana, als carrers de cada dia, als problemes que continuaran esperant-nos l’endemà de les urnes. Tornar, fins i tot, amb aquella estranya barreja d’estimació i desencís que tant bé retrata el poeta quan confessa que estima amb un desesperat dolor aquesta seva “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Perquè potser la maduresa consisteix precisament en això: deixar de cercar paradisos impossibles i continuar estimant allò que és nostre, no pas malgrat les seves imperfeccions, sinó també a causa d’elles. Perquè només allò que estimem de veritat ens dol. I aquests dies, entre promeses electorals i castells en l’aire, val la pena recordar-ho.