Estupefacte. No trobo cap paraula millor per descriure l’estat d’ànim amb què he començat el dia en conèixer les derivades del cas que afecta al president estat del govern José Luis Rodríguez Zapatero. La notícia, per si sola, ja és d’un impacte considerable; però ho és encara més quan es posa en relació amb el que està essent la política espanyola de les darreres dècades.

A partir dels fets que fins ara es coneixen, aquestes són les meves primeres i urgents reflexions:

– Costa d’entendre que, després de les martingales del rei emèrit i de les ombres que han planat sobre els governs d’Aznar i Rajoy, sigui precisament Rodríguez Zapatero el primer president de la democràcia formalment imputat. La paradoxa és tan evident que gairebé es comenta per ella mateixa. I, tanmateix, aquí som.

– Iñaki Gabilondo va dir fa anys que “la justícia espanyola no és cega, és bòrnia; hi veu molt bé amb un ull: el dret”. La frase, que en el seu moment ja retratava una certa manera d’entendre el poder judicial, avui ressona amb una força especial. No es tracta de qüestionar la justícia com a institució, sinó de constatar que la seva actuació sovint es percep com a desigual, erràtica o selectiva. I aquesta percepció, en democràcia, és tan corrosiva com la corrupció mateixa.

– Davant d’aquest escenari, el Govern faria bé de mantenir una distància escrupolosa amb el cas. És el PSOE qui ha d’assumir la defensa política de Rodríguez Zapatero, no pas La Moncloa. Per més que l’expresident hagi exercit d’assessor informal i per més que la seva figura sigui central en la memòria del partit, ara toca separar amb claredat Govern i organització. Qualsevol temptació d’interferir, insinuar o simplement deixar-se veure pels passadissos de l’Audiència Nacional només contribuiria a erosionar encara més la confiança institucional.

– El dany potencial no és menor. Veure un expresident declarant davant d’un jutge és, sens dubte, un cop més que simbòlic. Però seria molt pitjor que el Govern aparegués com a part interessada, com a actor que pressiona o protegeix. La democràcia madura no es mesura per l’absència de casos, sinó per la manera com els afronta.

– També el PSOE hauria d’evitar la resposta fàcil: la de carregar contra els jutges com a reflex automàtic. No només perquè això no resol res, sinó perquè el partit ja arrossega episodis recents que han minat la seva credibilitat. Els casos d’Ábalos i Santos Cerdán –dos secretaris d’Organització imputats després de reiterades mostres de confiança interna– són un advertiment prou eloqüent. La ciutadania no perdona la ingenuïtat, però encara menys la negació de la realitat.

– En definitiva, el cas Zapatero posa a prova la maduresa institucional d’Espanya i la capacitat del PSOE per gestionar una crisi que afecta un dels seus actius més preeminents. Cal serenor, transparència i distància. I cal, sobretot, entendre que la confiança pública és un bé fràgil: costa dècades construir-la i només uns minuts perdre-la.