La tarda, tediosa com mai, convidava a la becaina i al dolce far niente. Em trobava a la sala d’estar de casa, estirat, més que no pas assegut, en el sofà. Feia poc que havíem acabat de dinar i em vaig posar davant el televisor. Les imatges dels Jocs Olímpics d’Atlanta desfilaven, sense ordre ni concert, per la petita pantalla. Del hoquei sobre gespa a la natació. I de l’atletisme després, al futbol i a la vela. Vaig abaixar el volum del televisor tot situant la inesgotable i monòtona cantarella del locutor com a música de fons il·lustrativa de les imatges esportives i olímpiques que s’estaven emetent. Vaig prendre un llibre. Es tractava de “Noticia de un secuestro”. Em faltaven unes poques pàgines per acabar el relat –excel·lent i recomanable per cert– de Gabriel García Márquez. El desenllaç de la història ja el coneixia. El mateix autor l’havia descobert en els primers capí­tols de la narració. Això no obstant el llibre mantenia tot el seu interès. De cop i volta una passió de son s’apoderà de mi. Els ulls se’m tancaven i no vaig fer res per a evitar-ho…

Sobtadament es va interrompre l’emissió televisiva des d’Atlanta. La cantarella narrativa del locutor de torn –com si es tractés de la cançó de l’enfadós– es tallà bruscament. La pantalla passà a negre. Uns segons més tard el rètol i la inconfusible sintonia de l’avanç del “Telenotícies” omplien l’ambient de l’estança. Ara era l’Àngels Barceló la que apareixia en pantalla. El seu gest i la seva actitud no eren les habituals. No podia amagar que es mostrava inquieta. Com si estigués delerosa per a explicar quelcom important. Transcendent. Se la notava una mica estranya… Però no. Havia estat una falsa sensació ja que tot era com sempre. Unes imatges de guerra i de destrucció, de víctimes innocents i de misèria, es projectaven en l’electrònica pantalla del televisor. Es tractava d’unes imatges sense acompanyament verbal de cap mena i que eren emeses amb so directe. Tampoc, com era habitual en aquests casos, no apareixia cap rètol que indiqués on havien estat enregistrades. Ben pensat no calia. Podien haver estat filmades en tants punts del globus! No en va hi havia uns setanta conflictes armats vius en tota la superfície de la terra.

En acabar la desfilada de les crues i dures imatges, la Barceló tornà a aparèixer de bell nou en pantalla. Ho feia amb una actitud eufòrica i que semblà poc adient després del què acabàvem de veure… Què passava?… Ara, ella, informava de què les imatges que s’acabavem de projectar ja no es tornarien a veure sinó era a partir de la difusió de les que es tenien arxivades. Feia pocs minuts –continuà la Barceló— que, a les Nacions Unides, els representants de tots els països de la Terra havien assolit, per unanimitat, un acord definitiu pel qual les armes ja no serien usades mai més a l’hora de resoldre cap mena de conflicte. Fos local, nacional o internacional. A partir de l’acord les desavinences entre ètnies, comunitats, pobles, nacions o estats, trobarien solució en l’hemicicle de les Nacions Unides. L’acord anava acompanyat d’un seguit de mesures, d’aplicació immediata, destinades a fer efectiu el foment de la col·laboració i de la cooperació entre tots els pobles de la terra.

En acabar de donar la notícia, la Barceló donà pas als corresponsals de la “tevetrés” arreu del món, els quals, al seu torn, donaren pas a les opinions dels més alts dirigents de les nacions de la terra. Tots ells –sense excepció– es mostraven satisfets per l’acord assolit i il·lusionats pel futur de la humanitat i del planeta. Alguns Caps d’Estat, fins i tot, aprofitaven la seva breu compareixença mediàtica, per tal de fer públic que havien assolit ja acords de col·laboració i cooperació amb països veïns, abans enemics. Aznar, Major, Chirac, Castro, Mubarak, Eltsin, Arafat…, eren alguns dels governants que aparegueren en pantalla en el primer bloc d’intervencions… Tocava ara el torn a Clinton, el qual s’adreçava als televidents des d’una de les dependències de la Casa Blanca en el precís instant que un rellotge tenia cura d’anunciar el pas de les hores…

–Ei!…, féu la meva filla, mentre el vell rellotge de paret de casa tocava les cinc de la tarda. Vaig obrir els ulls. En el televisor podien veure’s ara les imatges de l’atemptat que hores abans s’havia produït en la Plaça Olímpica d’Atlanta. Mentre a Burundi, a Txetxènia, a l’Alger, a Turquia i a tants i tants punts del globus, continuava, com sempre, regnant l’odi entre les persones i els pobles…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 d’agost de 1996