Allò que més ens dol del període estiuenc en general i de les vacances en particular és sens dubte que arriba un moment que toquen a la seva fi, i que d’un dia per l’altra ens trobem de nou immersos en la realitat quotidiana després –això sí–  d’haver gaudit possiblement d’uns dies de sojorn durant els quals potser ens havíem arribat a creure que érem ‘amos del món’ al poder fer allò que més ens plaïa i/o les circumstàncies ens permetien. Des d’aquest punt de vista fàcilment convindrem que tornar de vacances ens fa una certa mandra… O, si ho preferiu, ens fa molta mandra… I no només pel què comporta de retorn a la monotonia, sinó que també per haver-nos d’enfrontar a situacions que havíem deixat aparcades a l’iniciar-les, falsament convençuts que les vacances les resoldrien. I òbviament la cosa no funciona d’aquesta manera. I és així que de retorn a casa comprovem que els vells problemes persisteixen…

Vàrem encetar el mes d’agost enmig d’un escenari complex, en casos esperançador i motivador, en d’altres no tan. Un escenari que com passa en les qüestions personals, amb el pas dels dies de sojorn no ha tendit a aclarir-se. Més aviat al contrari. I això no només, que també, pel què fa a les dues conteses electorals que tenim a tocar, sinó que tanmateix quant al què passa en d’altres escenaris que geogràficament ens són menys propers. Per cert, que en aquesta qüestió de les eleccions, d’una cosa podem estar ben segurs: siguin quins siguin els resultats que es derivin d’ambdós processos electorals, el rumb del país (tant el d’allà com el d’aquí) farà un gir substancial. Però d’aquestes eleccions i de les seves conseqüències, en especial de les del 27S, ja n’estem parlant força i en continuarem parlant encara més…

Així que val la pena que mentre, no perdem de vista allò que s’esdevé en d’altres punts més llunyans, i d’entre aquests, el que a hores d’ara és humanament més colpidor: el drama que viuen milers de persones obligades a fugir dels seus respectius països a causa de la guerra. Davant la magnitud d’aquest drama migratori no hauríem de fer oblit de temps pretèrits quan a Europa es visqueren altres èxodes de persones a la cerca d’una llibertat que els era negada en els seus països d’origen, com va ser el cas de finals de la Segona Guerra Mundial quan l’Europa lliure era un bast espai amb centenars de milers de persones a la cerca de refugi. Va ser arran aquesta crisi humanitària que a principis de la dècada dels anys 50’s, Nacions Unides proclamava la convenció que definia l’estatus a aplicar a les persones obligades a fugir dels seus respectius països arran el “temor fundat a ser perseguides per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social particular, o opinió política”. La convenció establia a més que aquestes persones –com les que avui s’apilen a les portes de la Unió Europea–  en cap cas podien ser penalitzades a l’entrar en un altre país.

Tal com es venen succeint els fets aquests darrers dies, està clar que des dels països d’aquesta Europa que creiem socialment tan avançada i solidària no s’estan aplicant les condicions proclamades en la convenció de 1951. En cap cas pot adduir-se com a excusa que el què a hores d’ara està passant a les portes de Grècia, de Macedònia i de Sèrbia no és la conseqüència d’un fet inesperat atès el caràcter i l’evolució dels conflictes que des de fa temps es pateixen a Síria, a l’Iraq, a l’Afganistan… El problema de fons rau en què la UE continua instal·lada en la tessitura de no prendre la iniciativa i de no actuar fins que no queda altre remei que fer-ho. És així que com passa amb les velles històries personals que vàrem deixar aparcades abans de vacances, res no es resol només amb bones paraules i millors intencions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de setembre de 2015