No fa encara un any (27 d’agost de 2017) escrivia aquí mateix que:
“Temps era temps, l’agost era el mes de la tranquil·litat per excel.lència. Un mes en el que semblava que el món s’hagués aturat. L’activitat social, política i econòmica disminuïa, les notícies minvaven i els periodistes de guàrdia se les havien d’enginyar per trobar com omplir pàgines de diari i minuts d’informatius de ràdio i de televisió. Una majoria feia o fèiem vacances i el que no s’havia enllestit abans de finals de juliol quedava posposat a setembre amb aquell “deixem-ho per després de vacances!”. Una expressió que en ocasions servia d’excusa magnífica quan es tractava d’ajornar sine die una decisió que no seria fàcil d’adoptar.
Enguany, malauradament, no haurà estat pas així. Els atemptats terroristes comesos la setmana passada a Barcelona i a Cambrils, hauran fet d’aquest agost un mes que quedarà marcat per sempre amb el llaç negre del dol i del record de les persones anònimes que trobaren la mort –traïdora com sempre– quan menys ho esperaven, mentre gaudien de l’ambient incomparable de les rambles barcelonines o d’una nit d’estiu prop del mar de Cambrils.
Que quedi ben clar: davant la barbàrie del terrorisme només hi pot haver fermesa d’acció i d’actuació tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Davant la barbàrie terrorista no hi pot haver cap dubte, cap retret, cap concessió i sí unitat d’acció i d’actuació.
Tanmateix, vista l’evolució dels fets i de les reaccions mediàtiques i polítiques que dels tràgics fets de la setmana passada se n’han derivat en ben pocs dies, no tinc massa clar ni tinc massa esperança de que anem pel bon camí i que per damunt de qualsevol diatriba siguem capaços de preguntar-nos què va fallar –en què vàrem fallar– perquè uns nois de Ripoll acabessin cometen una barbaritat com aquesta per tal que mai més no es pugui repetir”.
Avui, dotze mesos després, quan el silenci solidari i el record emocionat envers les víctimes i els seus familiars s’hauria d’imposar per damunt de qualsevol altra soroll, em dol veure confirmades les meves temences d’ara fa un any a l’haver d’assistir a l’espectacle dissortat que es deriva de la utilització política, partidista i mediàtica, dels tràgics fets ocorreguts a casa nostra els dies 17 i 18 d’agost de 2017.
Una vegada es constata que hi ha qui prefereix més mirar el dit i no pas la lluna a la qual el dit apunta…
Un dia trist, un dia pel record, amb salabror i amargor del Mediterrani.
Isabel
Jo estava a Cambrils. Recordo la serenitat de les seves gent. Procurem que tot això no es repeteixi mai més.
Aurora