L’hora de la veritat ha arribat. Diumenge tenim una altra oportunitat per decidir. I quan es tracta de decidir no hi pot haver excuses. No es pot “passar” d’anar a votar sota el pretext que aquestes no són les eleccions que ens interessen. Perquè si no anem a votar, estem deixant que siguin uns altres els que decideixen per nosaltres. Sí. És cert. Les coses no són fàcils. Els moments que vivim complexos i la política està segrestada per uns líders, per uns mercats que no hem elegit, però que això no obstant ens acaben per imposar la seva llei sense que sapiguem com aturar-los. Bé. Més aviat, els que no saben com aturar-los són els líders dels països de la zona euro al no prendre les decisions que convindria. Sí. És cert. La campanya electoral no ha aportat ni idees ni claredat en quant a les propostes que cada opció política defensa per poder sortir del forat en el qual ens trobem, i sobretot, per aturar la sangonera que la destrucció de llocs de treball comporta. Són moltes les persones, que si ens atenem al què les enquestes diuen, pensen que els candidats i les candidates que es presenten a elecció no acaben de fer-nos el pes. Ni elles ni tampoc els partits o les coalicions per les quals es presenten. Sens dubte esperàvem més d’una campanya electoral en la que els missatges han estat els de sempre, sovint allunyats de les preocupacions de tothom. Uns missatges que en ocasions han pecat de poc elegants, o fins i tot, de poc respectuosos envers l’adversari polític. Però a despit de tot plegat, no hauríem d’escudar-nos en arguments d’aquesta mena o semblants per justificar-nos i deixar d’exercir el nostre dret d’emetre el vot; per pronunciar-nos en relació a quines polítiques, en especial les de caràcter social volem apostar, i per quin model de país ens pronunciem.

“La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem”. Ho va proclamar Winston Churchill el novembre de l’any 1947 davant la Cambra britànica dels comuns. Una proclama que avui és més vigent que no pas mai. I això perquè estem comprovant com per l’acció d’uns mercats que ningú no sap quina cara tenen ni tampoc qui els governen, i per la inanició de la política, ens està essent segrestada la democràcia. A Grècia i a Itàlia, per exigències d’un guió que s’escriu des d’uns despatxos que no toca, han caigut governs elegits democràticament i que han estat substituïts per uns altres que –diuen— són formats per tecnòcrates; és a dir pels encarregats de fer la feina que els mercats diuen que cal fer al marge de l’opinió de la ciutadania. L’astorament general és de tal magnitud que ens hem quedat sense capacitat de resposta per aturar aquesta flagrant vulneració democràtica. Europa, immersa en una crisi sense precedents, no s’adona que la resposta està precisament en aprofundir en més Europa. Que amb la unió monetària no n’hi ha hagut prou i que cal apostar urgentment per la unió econòmica, i sobretot política.

Espanya és un estat democràtic a despit que ni el model de país ni funcionament de les seves institucions no ens acabar d’agradar. Per canviar-ne el rumb hem d epartir de les regles de joc que l’ordenament jurídic estableix. Les urnes ens donen l’oportunitat de pronunciar-nos i de fer-ho a favor d’aquella opció política que potser tampoc no ens agrada del tot, però que possiblement és la que més sintonitza amb la nostra forma de fer i de pensar. I diumenge toca fer precisament això: a través del nostre vot, fer confiança a l’opció que considerem defensarà millor els nostres interessos, tant els individuals com els col•lectius. Si no anem a votar, encara que sigui per fer-ho en blanc, si ens quedem a casa, seran altres –a més dels mercats, de la Merkel i del Sarkozy— els que continuaran decidint per nosaltres.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de novembre de 2011