La competitivitat és, avui per avui, un dels valors més instal·lats en la societat. Fins a tal punt que la competitivitat ha acabat establint quins són els models als quals cal emular si es vol assolir un pretès triomf. La victòria. L’èxit perdurable. De manera subliminar però constant, la societat promociona unes actituds, unes aptituds i uns comportaments que no són pas a l’abast de la majoria dels seus membres. Perquè cadascú és com és. Amb les seves virtuts. Amb els seus defectes. No és estrany així que les frustracions es trobin a l’ordre del dia i que aquestes es manifestin de moltes i preocupants formes. Des d’una anorèxia, que per cert cada vegada afecta a gent més jove, fins a altres simptomatologies i patologies més complexes i alarmants a les quals no semblem fer massa cas.

Només cal mirar les estadístiques per a copsar que quelcom està passant. Creix el fracàs escolar. Les expectatives de treball per als joves es redueixen dia rera dia. La millor formació i preparació de la joventut no és en cap cas garantia d’accés a un lloc de treball. Hi intervenen altres molts factors. Comptat i debatut les generacions més joves ho tenen més complicat i costerut que no pas ho tinguérem nosaltres.

Però és que a més aquells que assoleixen allò que socialment es reconeix com a èxit, diuen no sentir-se satisfets. La societat ens ha sotmès a tanta pressió que solament uns pocs tenen, en aparença, capacitat suficient per a suportar-la. I és que ens agradi o no els valors que animaven als ciutadans s’han vist trastocats. I la intolerància i la insolidaritat i altres comportaments no precisament cívics es troben en la mateixa base dels molts problemes que ens afecten i per als quals és hora que busquem solucions.

Publicat a El 9 Nou, el 26 d’agost de 1996