Josep Ma. Núñez i Valls, pocs dies abans del seu traspàs, amb el seu besnét l’Adrià Recaj i Brunet

Aquesta semana que ara acaba moria, als 95 anys, el meu sogre. Ho feia amb la mateixa placidesa que ell havia intentat transmetre als que l’envoltaven al llarg de la seva vida. El meu millor record i homenatge en les paraules que el seu nét Adrià Claramunt i Núñez, va llegir en l’acte d’acomiadament.

“Hola avi,

Sóc l’Adrià, l’Adrià gran, el teu primer nét. El nét net, com acostumaves a dir tot fent broma. Ja fa temps que no parlem. Que no m’expliques les teves ‘aventures’ de la mili a A Coruña (d’aquí venim); que no em recordes aquells viatges de feina pel nord d’Espanya i els tiberis que et foties a les diferents fondes i pensions que segur ja coneixien el teu bon tarannà i el teu bon estómac.

Ets, has estat, una persona que malgrat els problemes que hagis pogut tenir, crec que has gaudit de la vida i al final del camí, quan repasses l’itinerari vital que has fet, és el més important. Que hagis sabut viure amb un somriure els petits detalls quotidians com poden ser un passeig pel centre, una cerveseta al bar, un dia d’excursió, uns dies a Sant Carles de la Ràpita (te’n recordes?), un bon rostit, un esmorzar de forquilla…

Com pots veure, torno al menjar, com la ‘cabra tira al monte’. Els que ens coneixen a tots dos saben de la nostra afició compartida. Jo m’he frenat una mica els darrers anys (intento conservar la línia), però quan em prenc uns canelons o alguna cosa una mica contundent sovint penso que t’ho passaries bé compartint taula amb nosaltres. A partir d’ara, no crec que mengi una carn al forn sense aixecar una mica la vista cap al cel, perquè tots dos ens somriguem l’un a l’altre i compartim d’aquesta manera la taula.

…

Començant pel principi, vaja, per l’inici de la vida dels teus tres nets grans (la Laura, l’Anaïs i jo mateix), sempre t’associarem com l’Avi de l’Hort. Tot i que fa anys que ja no t’anomenàvem d’aquesta manera, quan érem petits, per distingir-te de l’avi Brunet i de l’avi Claramunt. Saps que per nosaltres erets, i seràs sempre, l’Avi de l’Hort. Una de les imatges que recordo de més petit era veure’t feinejar a l’hortet de Sant Feliu del Racó, sota un sol de mil dimonis, amb uns pantalons curts i una samarreta ‘imperi’. I aquells àpats familiars que fèiem després de remullar-nos amb la mànega en aquell terreny tant costerut.

Al final de la vida, quan tot s’ha acabat, (o no), se sol fer balanç i el que crec que ens queda a nosaltres és aquella sensació que marxa una persona bona, que s’estimava els seus i que va viure intentant ser feliç sense trepitjar els altres però sense deixar-se trepitjar tampoc.

Deixes molta estimació i, darrerament, moltes mirades tendres i allà on vagis t’endus l’amor i l’afecte dels teus. No t’oblidarem papà, no t’oblidarem Josep Maria, ‘no te olvidaremos José María’, no t’oblidarem avi!

Un petó i una abraçada molt forta.

Sempre teus, sempre amb tu”.