Qui sap si deixat portar per la calma que presideix aquests primers dies del mes d’agost a ciutat, o qui sap si potser per la lectura de l’article de Joan Alberich Barnusell, “Cent anys de les primeres colònies”, publicat a aquestes mateixes pàgines fa uns dies, que m’he sentit transportat als estius de la meva infantesa, allà pels anys 50 del segle passat, i molt especialment als jorns en què tenia lloc una de les activitats més esperades de tot l’any: els 10 dies de colònies a Gallifa. A la vella rectoria de Gallifa per a ser més precisos, on s’hi arribava després d’un sinuós trajecte amb una ‘vallesana’, que era el nom genèric que a Sabadell rebien tota mena d’autocars i de ‘cotxes de línia’ pel simple fet –habitual en l’època– de convertir en genèric el nom d’una empresa o d’una marca determinada. I com que “La Vallesana” era el nom de l’empresa concessionària del servei de transport de viatgers entre Sabadell i Castellar i Sant Llorenç Savall, els sabadellencs i les sabadellenques –suposo que també els castellarencs i castellarenques— usàvem el mot ‘vallesana’ per denominar qualsevol mena d’autoòmnibus que se’ns plantés al davant. Però tornem a aquelles meves colònies d’infant que, de fet, començaven quan preparàvem la maleta en la qual hi havíem d’encabir, a més de la roba necessària, els estris que es relacionaven en una llista ciclostilada que els monitors –els caps responsables de la colònia– feien arribar als nostres pares. Amb la mare comprovàvem que no ens faltés res. Tanmateix, però, sempre acabàvem havent de comprar o bé unes ‘bambes’ o potser un ‘meyba’ o una ‘lot’, peces que no formaven part de l’equipament personal habitual. Calia complir amb els requisits que figuraven en la llista de coses a portar. Llista que d’amagat jo repassava una i mil vegades, no fos cas que m’oblidés de res, talment com si de la preparació d’una expedició a l’altra punta del món es tractés.
De fet, per a la majoria de nosaltres, aquelles colònies a Gallifa eren l’oportunitat única de gaudir de la meva gran aventura de l’any; l’ocasió per deixar enrere l’entorn familiar i veïnal, per compartir experiències amb altres companys diferents dels de durant la resta de l’any. Així, les colònies d’estiu les vivíem amb intensitat, i fins i tot amb una emoció que es desfermava justament quan la ‘vallesana’ de torn ens recollia davant el local que hostatjava el Centre Parroquial de La Puríssima –conegut popularment com “L’Americana”–, i ens transportava fins Gallifa per deixar-nos dalt la carretera, sobre mateix de la rectoria a la qual el bus no hi podia arribar. Des d’on la ‘vallesana’ ens deixava baixàvem carregats per un corriol que menava a la casa que havia de ser la nostra durant deu dies. Per cert que amb ulls d’avui costa d’imaginar com la vella casa-rectoria que des de feia poc regentava Mn. Josep Dalmau, podia acollir a la vintena d’infants i als seus monitors, atesa la precarietat de les seves instal·lacions. Però segur que a nosaltres, aquesta precarietat mateixa conferia encara un major caràcter d’aventura als deu dies en què el torrent i la Font de les Maioles, els cingles de Sant Sadurní, La Ferreria, el Castell de Gallifa, l’església parroquial romànica de Sant Pere i Sant Feliu o la casa-taller del ceramista i crític d’art Llorenç Artigas esdevenien els indrets idonis per acollir les nostres sortides i jocs.
Les condicions de la rectoria de Gallifa aconsellaren aviat un canvi d’ubicació. La casa de Penyafort al municipi de Pontons, construïda l’any 1958 per la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, en va prendre el relleu. Vingueren després les rehabilitacions de les cases de Castellterçol i de Ca La Pona (Maçaners), així com la construcció de la Casa de Mas Silvestre a Canyamars. Totes aquestes obres havien de comptar amb el suport de l’avui desapareguda Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Avui, força anys després, una cosa és segura: els vàrem viure les colònies a Gallifa, en conservem records gens inútils, i sobretot amistats que s’han anat enfortint amb el pas del temps…
Publicat a Diari de Sabadell, el 8 d’agost de 2013
PS. En data 22 d’agost de 2013, com a complement d’aquest meu article, a Diari de Sabadell se’n publicava un altre signat pel que va ser uns dels Caps de Colònia a Gallifa i a Penyafort, Joan Montllor i Melé. Pel seu indutable interés, per les aportacions que hi fa, i pel record que d’ell en tinc, l’afegeixo amb entusiasme a aquest meu blog. Podeu llegar l’article clicant aquí mateix.
També podeu trobar més informació/documentació a Colònies de vacances de Sabadell (1912-1983). Mn. Joan Aran i Suriol. Sabadell, desembre de 1984 (290 pp.).
D’altra banda, el Francesc Ventura i Torres -que va ser primer participant a Corbera de Dalt i a Gallifa en tandes de la Puríssima, i després monitor a Gallifa per la Santíssima Trinitat, ha tingut la gentilesa de fer-me arribar un seguit de fotografíes, acompanyades del comentari següent: ”
“Adjunto la primera entrega de fotografies de colònies d’estiu. És un grup de la Santíssima Trinitat. Com a monitors de Sabadell tan sols érem el Jesús Carnicer (pediatra) i jo. Els altres dos, més un que va venir més tard com a reforç, eren seminaristes. I no eren de Sabadell. No recordo el nom del vicari. Era un capellà jove amb el que ens vàrem entendre molt bé, per això em va enganxar per anar-hi. La fotografia del grup en la que hi surto jo, ens la va fer el mossèn en arribar a Gallifa el primer dia, per això tothom va tan net i polit. Entre els “nens” que varen assistir a aquestes colònies hi havia el Jepi Roig, que amb els anys va formar part de la junta de Belles Arts i actor de l’Aula de teatre. L’Antoni Garcia, advocat de la Rambla, el Toni Sempere, ex- cunyat meu (va estar casat amb la meva germana Concepció). De la resta n’he perdut la pista i d’alguns m’ha estat impossible de saber-ne el nom. Ara em queden per escannejar negatius i fotos de les colònies del 1955 a Corbera de Dalt i del 1956 a Gallifa. Tots dos grups són de la Puríssima”.
Veiem-ne aquestes fotografies
Moltes gràcies, Francesc!
Hola Joan Brunet i Mauri!
M’has fet venir a la ment grats records d’infantesa-pubertat. Colònies de Gallifa a les quals jo també vaig anar als anys cinquanta, tot i que només hi vaig anar una vegada. Però no recordo l’any que era. El que sí estic segur, és que va ser després de fer la comunió, la qual va tenir lloc el 14 de maig del 1954.
Però recordo molt bé el nom de la cuinera que ens feia uns àpats deliciosos i que tu no menciones en el teu magnífic article d’avui. Li dèiem la senyora Paca. La recordes? Quan acabàvem de dinar o sopar, sempre li cantàvem allò de: “bien por la señora Paca, bien, bien”! I és que la bona senyora ens feia menjar molt a gust. La recordes, Joan?
No sé si tu i jo hi vàrem coincidir. Jo hi vaig anar per mediació de la meva parròquia, que en aquells temps era la de la Santíssima Trinitat, la de la Rambla. I si no ho he entès malament, tu hi vas anar per mediació de la parròquia de la Puríssima. Jo el mes de setembre, el dia 23, compliré 68 anys. No sé quants ens tens tu, però devem ser de la mateixa edat, any amunt any avall.
Bé, amic, només volia contactar amb tu per comentar això de les colònies de Gallifa, que tan bé ens van fer a tots els qui varem tenir la sort de gaudir-ne.
Rep una forta encaixada.
Vicenç Marquès i Sanmiquel