Diuen que l’alegria mai no és completa ni la felicitat absoluta. Quan ens felicitàvem perquè la N-150 havia merescut, finalment, l’atenció de les autoritats competents, ara ens venen els nois del RACC i ens diuen allò que els vallesans intuïem: Que l’A-18 és la pitjor autopista de totes les que es fan i es desfan a Catalunya. Ho diuen els socis de la prestigiosa entitat automobilística que no els ha tremolat la mà a l’hora d’atorgar un suspens com una catedral a la via. Definitivament haurem de sentenciar que, en matèria de comunicacions viàries, els nostres mals no tenen remei i que els ciutadans dels Vallès devem ser de segona divisió.

Passa que l’A-18, des de la inauguració del tram Barcelona-Terrassa, l’any 1976, ha estat una autopista sotmesa a una crítica continuada. Pel disseny de les entrades i de les sortides que no disposaven de carrils de seguretat d’acceleració i desaceleració, de suficient longitud. Pel traçat d’alguns punts. Per l’estat general de manteniment. Per la precarietat en la senyalització vertical i horitzontal. Certament que amb el pas dels anys alguns dèficits s’han corregit. Però no pas tots. Com a paradigma de l’estat actual de l’A-18, només cal que parem atenció en una de les sortides de més recent construcció: la de Sant Quirze del Vallès – Avinguda Arraona que es troba, en direcció a Terrassa, just després de la sortida Sabadell-Nord. Un sol senyal ens adverteix de la sortida quan pràcticament ja hi som i, cas que el conductor de torn es decideixi a prendre-la, val més que la sort i l’enginy l’acompanyi. En especial si la seva intenció és anar en direcció Sabadell… Fins quant?

Publicat a El 9 Nou, el 1r de maig de 1997