Corria el mes de maig d’ara fa poc més d’un any quan la Fundació Bosch i Cardellach, arran de la retirada del monòlit dedicat al que fou alcalde de la ciutat Josep M. Marcet i de l’anunci de l’endegament d’un pla de Memòria Històrica local –que preveia el canvi de denominació de la plaça que porta el seu nom i la del seu successor al capdavant de l’alcaldia d’Antoni Llonch i d’altres carrers–, feia públic un comunicat on es deia que “prèviament a qualsevol actuació de modificació del nomenclàtor de carrers, places, espais i equipaments municipals, cal establir uns criteris que no poden menystenir les persones, esdeveniments o d’altres circumstàncies que relacionen la història local amb el context polític, econòmic i social de cada moment. Ras i curt –continuava el comunicat–, cal enriquir l’aplicabilitat de la Llei de la Memòria Històrica del Congrés de Diputats i del Parlament de Catalunya amb els matisos i circumstàncies del nostre passat”. El comunicat finalitzava ressaltant que “la història local la fan, i l’han fet, persones de diferents estrats socials amb tarannàs diversos i circumstàncies històriques determinades que han de poder compartir l’espai públic”. En el benentès que això no pressuposava que cap d’elles hagués tingut una actuació ominosa o infame.

Si he reproduït part del comunicat emès per la Fundació Bosch i Cardellach fa més d’un any és sobretot per la polseguera que aixecà, també en el sí de la institució acadèmica local i en especial en la seva secció d’història, fet que obligà a la Fundació a haver-ne de puntualitzar alguns extrems que havien estat malinterpretats. Clar que la polseguera es veuria augmentada pocs dies després, quan es tingué notícia de l’Informe balanç del nomenclàtor de carrers de Sabadell 2016 elaborat per l’historiador local i membre de la Fundació Bosch i Cardellach, Francesc Abad i Sentís, lliurat a finals del mes de juny a la regidoria de Cultura (de la qual depèn la Comissió de Nomenclàtor) que l’havia encarregat amb la intenció de ‘contribuir al debat’ entorn els criteris a establir per a la revisió de la denominació dels carrers de la ciutat. Arran l’informe –que s’estructurava en dues parts, i abans no s’hagués fet públic–, algú ja va advertir que si bé la primera part podia contribuir al debat que es pretenia, la segona part era molt millor que no transcendís i que quedés tancada per sempre més en un calaix. Passà, però, que el periodista Antonio Santamaria en desvetllà el contingut a través del digital iSabadell el 5 de juliol de 2017. Pocs dies després era ‘El Mundo’ qui es feia ressò de la ressenya d’Antonio Santamaría. A partir d’aquest moment, l’informe va prendre una dimensió inusitada sota un titular que malgrat el seu biaix evident seria compartit per la majoria de mitjans: Sabadell vol esborrar del seu nomenclàtor a Antonio Machado per anticatalanista i antinacionalista. Des de l’inici d’aquest escàndol i fins que l’alcalde Maties Serracant va fer la famosa piulada del 15 d’agost dient que “Machado es queda”, tota la bramulada havia de caure sobre Francesc Abad, atès que ningú des de l’Ajuntament donava la cara. Va ser així com els tècnics municipals que encarregaren l’informe i que van donar-lo per bo sortirien indemnes de l’afer com si res no tingués a veure amb ells o amb els seus responsables polítics.

L’atemptat terrorista del 17 d’agost va fer que l’informe i el seu contingut sortissin de les agendes mediàtiques estiuenques, mentre que els esdeveniments polítics viscuts els mesos de setembre i d’octubre a Sabadell i a Catalunya aconsellaven ajornar les jornades de debat ciutadà sobre el Nomenclàtor.

Amb aquests antecedents no ha d’estranyar que les ‘Jornades 2018 del Nomenclàtor’ de divendres i dissabte passat al Casal Pere Quart despertessin tant d’interès, més encara si es té en compte la qualitat dels ponents convidats. Difícil resumir el què van donar de sí les jornades en poc espai. Potser, fer notar que amb les intervencions des de les respectives taules i des del públic quedava meridianament clar que el camí a recórrer abans d’introduir noves modificacions al nomenclàtor podria ser llarg. En tot cas, només la decisió de l’equip de govern de la ciutat podria fer que abans de les properes eleccions municipals assistíssim a alguns canvis de noms de places i carrers. Si així fos, ens hauríem de preguntar de què serveixen tantes trobades i jornades si el què volem és acabar fent allò que inicialment ja preteníem fer.

Qui sap, però, si la solució a tot plegat ens podria venir donada, paradoxalment, pels dos terrassencs intervinents en la taula inaugural de divendres passat, el sociòleg Salvador Cardús i l‘historiador Vicenç Villatoro. Si el primer assegurava que “excepte en casos infames, són millors les reinterpretacions contextualitzades que no pas la retirada d’un nom del nomenclàtor” i afegia que “no és bo fer una revisió a base d’ocultar o ignorar la realitat o fer ajustaments de comptes ideològics”, el segon posava l’accent en què en el debat lògic sobre si retirar un nom o no del nomenclàtor, allò que és més important “és el que es posa a sota de cada nom”.

Comptat i debatut: Sí a la Llei de Memòria històrica, però sí també a la memòria local.

Publicat a iSabadell, el 17 de setembre de 2018