Guardant les distàncies que calgui, fent els equilibris que la sensatesa aconselli i sense cap mena de voluntat de ferir la sensibilitat de cap dels meus possibles lectors, manifesto la meva més pregona preocupació pel paranoic futur que ens espera si seguim l’exemple dels americans quan a l’increment de determinades limitacions i prohibicions. I és que si la creuada contra el tabac als EUA es veu culminada per l’èxit i la indústria tabacalera acaba aportant elevades sumes de diner per tal de veure’s deslliurada de les continuades demandes milionàries que se li fan per part dels hereus de víctimes del tabac, podríem assistir, a partir d’ara, a un increïble espectacle capaç d’omplir els capítols d’una folla novel·la.
Deixeu-me que m’expliqui. No hi ha cap dubte de què el tabac perjudica seriosament la salut i el seu abús constitueix un atemptat contra la vida dels fumadors. Una vegada proclamat aquest axioma, ningú no em podrà negar –a la llum de les estadístiques– que també els automòbils i la velocitat es troben en la base mateixa de molts accidents que, en casos, esdevenen mortals i que, en d’altres, deixen un bon regueró de seqüeles personals i familiars amb un constant i notable goteig de despeses sanitàries i de prestacions socials per viduïtat, orfandat o incapacitat. Cada setmana les carreteres, i els carrers de les ciutats, es cobren víctimes mortals arran accidents de trànsit, alhora que fan un bon número de ferits de més o menys gravetat. Però més enllà de l’automòbil i del trànsit, hi ha altres activitats desenvolupades per l’ésser humà, que també fa víctimes i que provoquen una elevada despesa sanitària. Com és el cas, per exemple, dels esports en general i dels de risc en particular, o –posats a ser tremendistes– el treball de cada dia que, indubtablement, té efectes no sempre beneficiosos sobre la salut física i psíquica de les persones.
Portades tanmateix les coses fins a l’absurd, ben bé ens podríem trobar que vingués un dia en què algú s’atrevís a demandar els fabricants d’automòbils, els de materials esportius o els empresaris, com a conseqüència d’accidents mortals o d’incapacitats ocasionats arran la conducció, la pràctica esportiva o el compliment d’una jornada laboral. I seguint el paranoic procés, que hi hagués un jutge que sentenciés en contra dels fabricants de cotxes o de material esportiu o empresaris i els imposés una forta compensació econòmica destinada als hereus de les víctimes. I que arran la situació, els fabricants d’automòbils o de material esportiu o els mateixos empresaris, per tal d’alliberar-se de futures accions judicials, optessin per aportar diners al sistema sanitari. Seria, sens dubte, una bona fórmula per a proveir de fons les arques de l’Estat. Però, posats a dir disbarats, encara seria millor, tal com es fa als EUA amb el tabac, que es limités, per llei, la conducció, la pràctica esportiva o el treball per allò d’aquell principi castellà que diu que “muerto el perro muerta la rabia”. I és que si es limitessin o es prohibissin les causes susceptibles d’ocasionar accidents i fer víctimes, sembla lògic que accidents i víctimes es reduirien considerablement.
Però em temo que, com en la cançó de l’enfadós, el mal no tindria remei. Ja que encara que res no féssim, sempre arribaria el moment en què, per naps o per cols, ens veuríem obligats, contra la nostra voluntat, a abandonar aquesta vall de llàgrimes.
Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 17 d’abril de 1998
Comentaris recents