Aquesta nit celebrarem l’acomiadament de l’any que se’n va i donarem la benvinguda al que es disposa a debutar. Pel que se’n va, ‘bon vent i barca nova’, i pel que es disposa a entrar, el més fervent dels desitjos de que ens sigui propici. Mentre no arriben les dotze campanades, deixo aquí tres anotacions d’aquesta setmana extretes del meu bloc de notes.

1. Ironia. Deia la meva àvia que allò que és important és que parlin de tu ‘encara que sigui a fi de bé!’. Quan això deia, donava per fet que quan es parla d’algú és, normalment, per deixar-lo de volta i mitja. De Sabadell, de la nostra ciutat, se’n ha parlat força els darrers temps i no pas precisament a fi de bé. Així, si prenem com a referència les imatges de Sabadell que més assíduament han ocupat espais en els mitjans de comunicació, el rànquing que d’aquest exercici en resultaria l’encapçalarien els Jutjats de l’Eix Macià i les instal·lacions de l’Hospital Parc Taulí a la Gran Via. Els motius, millor no recordar-los perquè estan en la ment de tothom, i com també deia la meva sàvia àvia, és lleig assenyalar amb el dit. Però com que també diuen que no n’hi ha dos sense tres, des de diumenge haurem d’afegir a la llista d’edificis mediàtics de la ciutat, la tan injuriada Pista Coberta d’Atletisme. I tot perquè, com sabem, diumenge es jugava en aquest equipament esportiu el futur immediat de Catalunya en una doble possibilitat: com a un país que disposaria d’un govern encapçalat a precari per Artur Mas o com a un país que el març hauria de tornar a les urnes. Per estrany que pugui semblar, la decisió quedava -i no pas perquè aquesta fos la seva voluntat-, a mans dels 3 mil i escaig de cupaires que davant del dilema Mas si, Mas no, van acabar per decidir que decidien no decidir res i que el què haguessin de decidir es decidiria, no pas en assemblea sinó que paradoxalment en una formació que explicita que tot s’ha de decidir en assemblea, pels ‘quefes’ que conformen el seu Consell Polític i el seu  Grup d’Acció Parlamentària. En qualsevol cas, haurem de convenir que vist el què hem vist, Sabadell continua essent una ciutat singular en la que les situacions més inversemblants són possibles…

2. Certesa. Clar que si s’ha arribat fins aquí és, en gran part, perquè la coalició JxS creada a l’entorn d’Artur Mas i que havia de guanyar per majoria absoluta unes eleccions  presentades com a plebiscitàries, no va aconseguir els seus objectius, i el què és pitjor, no se’n va saber llegir els resultats dels quals es desprenien com a mínim dues obvietats. La primera: la d’un país que presentava una ciutadania clarament dividida pel què fa al model de gestió política pel qual calia apostar (l’eix independentista). La segona: la d’una ciutadania preocupada per les conseqüències de la crisi econòmica sobre els més febles i pels efectes de les retallades en polítiques socials (l’eix social). El fet de no saber -o de no voler- reconèixer aquesta realitat dual del país, va portar a JxS a actuar talment com si hagués aconseguit la majoria absoluta dels vots, convençuda com estava, que el suport parlamentari que li mancava per investir a Artur Mas com a president, li arribaria sense massa problemes des de la CUP.

3. Espera. Difícil és saber a hores d’ara si finalment serà ‘Mas o març’. Caldrà estar atents a la continuació de la jugada de la CUP de diumenge. Una jugada que estarà condicionada pel què va passar diumenge al Pavelló Cobert d’Atletisme, pel què diguin les seves respectives assemblees territorials, i pels efectes col·laterals dels resultats a Catalunya de les eleccions del 20D que han decantat a una part dels cupaires a prioritzar l’eix social per damunt de l’eix independentista. D’aquest estat de coses, el gran perdedor políticament parlant, en pot acabar essent Artur Mas qui, després d’haver sortit airós de tots els fronts a costa de fer tots els equilibris imaginables, podria acabar perdent la batalla decisiva.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de desembre de 2015