El dilema ‘Mas o març’ l’acaba de resoldre la CUP que, conseqüent amb el què ha estat el seu posicionament i promesa electoral, ha decidit no donar el seu suport a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya. A partir d’aquest fet sorgiran -ja sorgeixen ara- veus i opinions per a tots els gustos i en tots els ordres i sentits. Els uns acusaran a la CUP, els altres a JxS per haver arribat fins aquí. I mentre assistim a l’intercanvi d’acusacions i de retrets, ens oblidarem que el mal de tot plegat neix del 27S a l’haver-nos fixat més en el dit que no pas cap on aquest assenyalava amb aquells resultats. Perquè, agradi o no, vulguem reconèixer-ho o no, la nit del 27S quedava palès que el plebiscit a favor de la independència en el qual havien estat presentades les eleccions s’havia perdut. I davant la sentència de les urnes només hi havia un camí per evitar unes noves eleccions: fer una lectura precisa dels resultats assolits per cadascú. Resultats dels quals se’n derivaven com a mínim dues obvietats: que la ciutadania estava dividida entre els eixos nacional i social i que el dret a decidir continuava essent una opció que comptava amb una majoria -tant en vots com en escons- en el nou Parlament de Catalunya.
Però JxS, apel·lant a una legitimitat que les urnes no havien referendat, va optar per continuar desplegant el seu full de ruta com si res no hagués passat. Estaven convençuts que la CUP els acabaria donant -o prestant- el suport parlamentari que els faltava per poder investir a Mas. I el final d’aquesta història inacabable de reunions, negociacions i votacions l’acabem de conèixer.
I ara som on som. I em preocupa com acararem el futur. Em preocupa les conseqüències del dany que s’haurà ocasionat a les il·lusions de tants milers i milers de ciutadans i de ciutadanes convençuts i convençudes de que per damunt de les persones s’imposaria el servei al país i a la seva gent. El gerro de porcellana d’un futur idíl·lic sense projecte definit per assolir-lo s’ha trencat, sacsejat pels uns i empès pels altres. A terra ens queden ara els trossets resultants de la polarització política i social d’una societat que es vol rica i plena de valors i de projectes…
La qüestió és si sabrem aprendre dels errors comesos i serem capaços de refer el camí a partir d’allò que ens uneix i no pas del què ens separa. I a hores d’ara he de confessar que dissortadament, la resposta em sembla que només la sap el vent…
Joan, d’il.lusions trencades n’hem tinguts moltes en els darrers anys. L’última, abans d’aquesta ensarronada, va ser la de la Chacon i els 25 diputats a Corts que li vam donar perque Zapatero complís amb Catalunya. Mai com ara només depèn de nosaltres. El març tindrem una nova oportunitat. No penso pas defallir a convèncer els descreguts, els decebuts, els emprenyats i els que hi estan en contra.
Som-hi!
Una abraçada
Gonçal
Joan:
La meva àvia sempre ens deia (com tu dius sovint, les àvies en sabien molt):
“entre todas la mataron y ella sola se murió “… quanta raó!
El teu escrit de nou m’ha agradat, la resposta només la sap el vent…
Isabel
Només dic que NO PODEM DEFALLIR.
I tal com diu en Gonçal SOM-HI!!!
Hi estic força d’acord Joan,
Ens han empès a veure-ho tot en termes de Mas si o no. Aquest procés necessàriament serà llarg i complex, i tindrà cost.
Tot just estem als primers capítols.
Keep Calm
Com ara passa amb els resultats de les eleccions generals a nivell Espanya, el que varem votar els ciutadans de Catalunya el 27 de setembre, va deixar el tema complicat i amb unions molt difícils; és el sistema electoral que tenim per ara.
Potser si que les properes eleccions ens han de fer reflexionar més, però espero que tinguem il·lusió i sobretot memòria per no decantar-nos pels qui, des de fa temps, per un costat i per un altre, no paren de fer-nos mal als catalans.
A mi també em preocupa, i molt el futur que li espera a Catalunya! Hem arribat a una situació molt complicada, no solament complicada, també molt difícil. L’horitzó que en aquest moment veig és negrós i veritablement crec que després de tant de temps hi hauria de brillar un sol radiant!
Demanem independència, no tothom, però si ens fixem en el nombre general de vots, la majoria del país és el que vol, tot i que uns ens decantem més cap a un partit o cap a un altre, però són els independents els que van per davant.
Volem el millor per Catalunya, però no oblidem que estem sota l’opressió del govern central i crec, millor dit, estic convençuda de que el que hauríem de fer o APRENDRE A FER, ja que sembla que no en sabem, és anar plegats a lluitar pel que ens interessa o pel que interessa a la majoria i no anar perdent el temps en seguir uns i altres l’estira i arronsa de no acceptar a la persona que semblava tenia més punts per continuar presidint Catalunya. Sóc de l’opinió que JxS haurien d’haver obert l’oferta de candidats i no tancar el cercle com està fent només en una sola persona.
Tant en la política, com en la vida social, com en la cultural, com en la familiar com en tot el que sigui portar el timó, un mateix se n’adona sobradament quan hi està de més, no cal esperar a rebre-ho per escrit i si veus que hi ha una discrepància com aquesta en la doctrina que segueixes, tot i que a tu et pot semblar la més correcte, tot i que darrera teu hi hagi una sèrie de persones que també hi combreguen, has de poder arribar a uns i altres i saber portar el vaixell a bon port.
Senyors, estem parlant del governament d’un país, millor dit, d’un país que està frisant per aconseguir la seva independència amb tots els medis que en aquest moment disposa, manifestacions al carrer, actes de tot tipus per aconseguir-la el més aviat possible i enlloc d’això, més eleccions, més dilacions, més temps d’espera, de feina, de patiments i per descomptat… de diners!!!
Com molt bé dius Joan, el futur només el sap el vent!!!
Gemma
Doncs sí, ja ho veus. Quan les CUP finalment són coherents amb les seves promeses electorals, arriba el desencís, l’emprenyada directament, dels que estaven esperant que els anticapitalistes i independentistes fessin com la resta de partits fan (i tant que se’ls critica quan ho fan!): negociar amb la seva ideologia, o sia, traïr els seus votants per tal de fer en Mas president. Si us plau, mal que pesi, el 48% de la societat catalana no és la majoria social que van dir els CUP que havien de votar a favor de la independència. I si això no s’ha assolit, doncs a esperar la pròxima, que amb la ideologia i les promeses electorals no s’hi juga.
I si no, que JxSi haguessin ofert un altre candidat, que també ho podien fer. Aleshores les CUP només haurien estafat amb que es passaven pel forro l’exigència de la majoria social. Total… només un pecadet sense importància.
País!
No sé qui tenia d’afluixar. El què si que penso és que una majoria va votar MAS i que una minoria, amb tot el dret democràtic, s’ho ha carregat. Estic convençut que encara que la CUP hagués ‘fet’ president a en MAS aquests propers 18 mesos, la legislatura hauria estat ingovernable. Per tan, anem a eleccions el mes de març… Amb ganes i esperant tenir majoria amb vots i amb escons ja que en la última votacioó va anar justet. NO PODEM LLANÇAR LA TOVALLOLA.
Bons reis!