Una de les qüestions més recurrents aquests dies en els mitjans de comunicació són els posicionaments que actors diversos de la vida pública prenen en relació als resultats electorals que el 24M es varen donar a Madrid i molt especialment, per allò de la proximitat, a Barcelona. Posicionaments que en alguns casos posen en dubte la capacitat de les formacions polítiques emergents per gestionar amb eficàcia i eficiència els ajuntaments dels municipis en els que han resultat vencedores o en els que la correlació de forces els acabarà atorgant la responsabilitat de governar. Aquesta, però, no és una actitud nova i  que amb tots els matisos que es vulguin, m’ha retornat al moment d’ara fa 36 anys quant partits d’esquerra guanyaven les primeres eleccions municipals democràtiques després del franquisme en un gran nombre de ciutats i poblacions de Catalunya. També llavors com ara, foren diverses les veus que posaven en qüestió la capacitat dels ‘nouvinguts’ de ‘saber’ com es governava una ciutat atesa la procedència social dels seus membres i la inexperiència que tenien en tasques de gestió col·lectiva. Sense anar més lluny, a Sabadell mateix, la victòria d’Antoni Farrés al capdavant del PSUC va significar un cop dur per a la burgesia local a despit que ell en fos un dels seus fills. Ho explicava gràficament l’any 1999 el llavors conseller del Banc de Sabadell Tomàs Casañas, just quan Farrés acabava d’anunciar la seva retirada de la política municipal amb aquestes paraules: “Tu –referint-se a Farrés—  hauràs donat dos disgusts a la dreta local: el primer, el dia que vas guanyar l’alcaldia, i el segon el dia que vas decidir deixar l’Ajuntament”. El cas d’Antoni Farrés no va ser l’excepció que havia de confirmar la regla. Una gran majoria de ciutats catalanes foren governades per joves alcaldes ‘inexperts’ que tenien en comú el procedir de la lluita social i de la reivindicació política.

Quelcom similar en la forma acaba de succeir a partir dels resultats de les darreres eleccions municipals en les que el cos electoral ha preferit apostar per un canvi, convençut de que vist com anava tot plegat, només actors nous serien capaços d’acarar el procés de regeneració que la democràcia exigeix i de plantar cara a pràctiques polítiques maldestres que al cap i a la fi són les que han alimentat la desafecció que s’està donant entre ciutadania i política; desafecció que al seu torn és la conseqüència d’un sistema de partits dominats pels seus aparells respectius, incapaços de renovar-se i d’adaptar-se als reptes que la societat reclama i sobretot de fer front a les situacions que es deriven d’una escletxa social que amb la crisi econòmica s’ha anat eixamplant dia rere dia. El moviment del 15M fou el primer gran avís: calia canviar el rumb de la política per fer-la molt més propera a la ciutadania. Ben pocs varen fer cas d’aquell avís i ara en paguen, electoralment parlant, les conseqüències.

La paciència de la ciutadania no és infinita, de la mateixa manera que no és cert que passi de política com alguns volen fer-nos creure. En tot cas aquesta ciutadania s’ha anat distanciant de la política i dels polítics que no escolten, que no semblen disposats a acabar amb la corrupció i que no tenen en l’equitat social un dels seus objectius principals. I amb aquests ingredients alimentats pels efectes d’una crisi econòmica amb retallades incloses, no ha d’estranyar que una part d’aquesta ciutadania s’hagi decidit finalment a dir prou, i ho ha fet com calia fer-ho, a través de les urnes i donant suport a les formacions polítiques que han posat en primer pla l’eix social, és a dir l’eix de les persones.

És en aquest context que posar en qüestió la capacitat de govern dels nous actors polítics, ha de ser interpretat com una actitud reactiva dels que creien que malgrat els avisos que els arribaven, mai no perdrien les regnes del poder perquè pensaven tenir-ho tot controlat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juny de 2015