Amb el titular pel qual he optat per encapçalar aquesta peça agostenca, segur que més d’una persona –àvida de sensacions o simplement deixada endur per la curiositat–, haurà decidit endinsar-se en la lectura de les ratlles que segueixen, empesa per l’ànim de conèixer el desenllaç d’allò que si bé s’insinua en el titular és evident que no s’explica. No hi doneu més voltes: m’acabo de valdre d’un esquer de clics (en anglès clickbait) per intentar captar el major nombre de lectors possibles, simplement aplicant l’estratagema de jugar amb la curiositat innata que nia en l’ADN dels humans.
Així, i com aquell qui diu si-us-plau-per-força, és com entenc que ens estem endinsant en aquesta societat en la que les audiències regnen alhora que entronitzen i descavalquen a qualsevol. Una societat en la que allò que prima és atreure el màxim nombre de mirades a partir d’una nota enigmàtica, d’un relat que promet sorpreses, d’una pregunta capciosa, d’un gràfic especulador, d’una fotografia o d’un audiovisual que, això sí, cal que siguin suficientment provocadors per aconseguir com més likes i compartits millor. Ningú no em podrà negar que –com jo mateix–, haurà sucumbit al parany d’un clickbait que, com en el cas del meu titular d’avui que, com escrivia més amunt, insinua continguts però no desvetlla desenllaç.
El quid de la qüestió no és –que també– que els clickbait’s dominin les xarxes socials sinó que el fenomen estigui condicionant el comportament dels mitjans de comunicació tradicionals. El cas és que sense potser adonar-nos-en, estem transitant de la societat de la informació a la societat de l’espectacle. O, si ho preferiu, estem transmutant la nostra condició de ciutadans dotats de capacitat d’anàlisi i de reflexió per la de públic expectant.
I aquest sí que és el problema.
Resposta d’un altre lector atrapat en aquest “clickbait”: Molt ben pensat aquest escrit perquè és una realitat cada vegada més patent en tots els mitjans de comunicació i en els lectors o espectadors.
Sovint em pregunto què i com caldria fer perquè les persones aprenguéssim a saber raonar més que a enraonar i a saber qüestionar-nos el que llegim, sentim o veiem.
Confio i espero que aquest text teu, en aquest temps de “tranquil.litat” estiuenca ens ajudi a saber “llegir, escoltar i mirar” el que ens envolta.
Joan, tens molta raó, però que podem fer per aturar-ho o canviar-ho? amb la voluntat d’uns pocs davant la tossuneria de molts, com ho manipulem?
Per exemple: potser sortiré una mica del guió però per aquí van “els tiros”. Dies enrere vaig sentir una notícia a la ràdio que deia: una nena de 11 anys havia estat captada a través del seu mòbil per un degenerat que havia aconsseguit que la nena l’hi enviés fotogrofies nues del seu cos, és a dir “pornografia pura i dura”. Naturalment quan es va saber la veritat, (no sabem els dies que va durar??) els pares ho van denunciar i la polícia va actuar.
Davant d’aquesta atrocitat vaig sentir fàstic i repugnància, evidentment aquesta persona se l’ha d’apartar, castigar, reeducar, etc. però la meva gran pregunta és:
QUE FA UNA NENA DE 11 ANYS AMB MÒBIL I LLIURE DISPOSICIÓ??? pares, educadors… adults tots, no perdem el nord, si no el nord ens perderà a tots i aleshores estarem ben fotuts, el món de la comunicació actual també té inconvenients.
Gràcies i acaba de passar un bon estiu.
Isabel O.
Si. M’has fet pensar, jo no tic els teus coneixements, però penso que no som lliues com pensem, estem fitxats, de tot i per tot.
Fins aviat
El que ha passat és que els periodistes s’han convertit en propagandistes. Abunda la premsa per entretenir o divertir, i poca, molt poca per reflexionar i denunciar, per despertar la Veritat tan vital per una societat lliure.
Exemple: cap Nació del Món ha sofert la destrucció tan extensa com la RPDC en la guerra 1950-53 per part dels EUA.
Els mitjans proclamen els interessos perversos dels propietaris, que convé dir i com cal dir-ho. Exemple: L’enginyer Damore expulsat per opinar no com google.
El que passa es que la propaganda és més influent que la Veritat.
psd. No podré llegir el llibre del periodista Udo Ulfkotte titulat “periodisme comprat” perquè ha estat censurat.
Bon estiu amic!
Totalment d’acord amb el contingut. He caigut en el parany però m’has fet reflexionar i passar un bon moment de lectura, amic Joan. Es per això que ho comparteixo.
CALENDARI
De tan veloç, aquest món no commou.
Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.
De tan veloç, el món és desgavella.
Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.
Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si “fer l’amor” és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?
“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.
Miquel Martí i Pol