D’aquí uns dies el 2012 farà el seu mutis pel foro. Ho farà discretament. Com si l’any que se’n va no volgués deixar massa rastre. Però no serà així perquè, malauradament, del 2012 ens en recordarem, i força… I és que a nivell de l’Estat, aquest haurà estat un any dolent. Marcadament dolent. Tant per les polítiques aplicades, com per la situació econòmica general del país que no deixa entreveure que el procés de recuperació econòmica es trobi proper. Com, a la vista dels fets, l’any tampoc no ens deixa massa marge per a l’optimisme en quant al retorn necessari del diàleg i el respecte per part d’aquells que tenen la responsabilitat de governar-nos. Rajoy ha dilapidat, només en un any, el capital polític del qual disposava, atès que ha fet tot el contrari del que en campanya electoral i en seu parlamentària assegurava que faria si era elegit president del govern espanyol. No valen excuses de mal pagador en el sentit de fer responsables de la situació a l’anterior govern, perquè això ni és just ni honest. Amb Rajoy a La Moncloa, l’atur ha augmentat bestialment, les polítiques socials han anat a la baixa, el dèficit ha augmentat, els bancs han rebut més ajuts que mai…, i mentre, els més desvalguts són desnonats, i oblidats… Però no només això: la majoria absoluta del PP ha fet que els populars perdessin la por, es traguessin la careta i es mostressin tal com són: com una formació política que aposta per un Estat centralista, dominat per una única ideologia que els populars volen imposar com sigui i a costa del què sigui.

A Catalunya les coses no ens han anat millor. Els efectes de les polítiques dictades per  Brussel•les i per Madrid deixen escàs marge de maniobra al govern de la Generalitat que, això no obstant, ben poc –o res— no ha fet per modificar-les en allò que encara li era possible. Ha preferit anar a remolc de les polítiques imposades des de fora perquè, en el fons, se’n sentia solidari, com es va palesar al fer costat a les polítiques restrictives animades pel PP. Però més enllà d’això, per a Catalunya aquest any també haurà estat singular. Un any en el que segurament s’haurà trencat quelcom en el conjunt de la societat catalana. La convocatòria precipitada d’eleccions per part d’un president disposat a capitalitzar el clam del carrer de l’11S, ha posat de relleu que Catalunya continua essent plural i diversa. I que si bé és cert que la majoria de la ciutadania està decantada cap el dret a decidir (només faltaria que això no fos així, després de tants anys de reclamar aquest dret!), no és menys cert que el país també està per la defensa inequívoca dels drets socials que tants anys de lluita va costar conquerir. L’any acaba amb la reelecció d’Artur Mas com a president de Catalunya de Catalunya, gràcies al suport extern que li presta ERC. Una formació que no s’ha volgut comprometre entrant a formar part del govern, la qual cosa farà que l’executiu es trobi, en la pràctica, a mans dels republicans sense que aquests n’assumeixin les responsabilitats inherents. En aquestes condicions, serà molt difícil que el president Mas compti amb el suport que en l’acte d’investidura reclamava de ICV i del PSC amb el risc que això comporta d’aprofundir en l’escletxa social que en el país s’ha obert.

Pel què fa a Sabadell la situació política no és menys galdosa. El cas Mercuri ha posat més tensió entre govern i oposició. Les interpretacions oposades que de les imputacions i del secret de sumari se’n fan pels uns i pels altres es troben ara al bell mig d’una confrontació política que fa que el govern de la ciutat estigui pràcticament paralitzat. Mentre, el jutge decideix mantenir el secret del sumari un mes més, i això no obstant les filtracions del cas flueixen sense parar…

Que l’any 2013 ens sigui més propici…, que bona falta ens farà!

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de desembre de 2013