Ja no hi ha més marge per l’especulació. El president del Govern, Felipe González, ja ha desfet tots els enigmes i desfullat totes les margarides: les eleccions se celebraran la primera setmana de juny. Comença ara el rosari d’inacabables intervencions de tota mena “buscant” el per què del seu avenç i no esperar l’arribada de la tardor, com inicialment era previst. Inutil exercici que només servirà per a omplenar pàgines de diaris i minuts de ràdio i temps de televisió. L’únic que les coneix les raons, és qui, d’acord amb l’article 115 de la Constitució Espanyola de 1978, té potestat per convocar-les quan millor ho consideri, això és el president del Govern.

A partir d’aquesta constatació qualsevol altra especulació sobre la qüestió és això, una pura i simple especulació. Això no obstant i com que tothom ha dit, i diu o hi dirà la seva, deixeu que també ho faci jo, no fos cas que fos l’únic en tot el país que no prengués part en l’esport de “valorar” la decisió adoptada pel president del Govern immediatament després de la Setmana Santa quan, els catalans, encara ens trobàvem immersos en plena “operació retorn”.

Avançar la convocatòria de les eleccions generals a juny sembla, de bell antuvi, una bona mesura. Potser, com defensava el ministre d’Economia i Hisenda, Carlos Solchaga, s’haurien d’haver convocat per molt abans. Presumiblement just quan es començaren a sentir els primers efectes de la crisi i de la recessió econòmica durant el tercer trimestre del “gloriós” any de 1992. I aquest meu acord amb el ministre Solchaga ho és més per una qüestió d’oportunitat econòmica que no pas per cap altra cosa. M’explicaré. En uns moments econòmics delicats com els que vivim, no tenia massa coherència retardar la convocatòria d’eleccions generals tant de temps. La incertesa que aquest fet suscitava no ajudava, ni de bon troç, a facilitar l’adopció de “totes” les mesures (polítiques, econòmiques i socials) que serien desitjables per tal d’intentar recuperar la confiança d’inversors i d’empresaris que són, en definitiva, els protagonistes de la reactivació del ritme de la màquina de l’economia productiva del país. Des de l’administració, amb l’anunci d’inversions en obra pública, pot ajudar-se a aquesta reactivació sempre que es dongui una condició: que l’Administra-ció no es trobi en una situació de precari sinó en el ple exercici de la seva tasca de Govern. I aquest no és el cas de l’Administració espanyola pràcticament paralitzada en l’espera dels resultats electorals que es puguin donar, ara, en el mes de juny.

La decisió d’avançament de la convocatòria de les eleccions és doncs una mesura oportuna. Es també la garantia que el país podrà tornar a emprendre la seva normalitat immediatament després del període vacacional. Ara cal només esperar que de la voluntat dels ciutadans en sorgeixi un govern amb la suficient representa-tivitat i suport parlamentari per a poder dirigir els destins del país sense més tensions que les estrictament necessàries. Un govern que no es senti presoner de pactes de legislatura o de coalicions de govern que avui hi són i que demà poden no ser-hi, amb la inestabilitat que per la vida política un fet així comportaria i que tampoc no ajudaria a l’adopció de les mesures necessàries a adoptar per tal de preparar el camí de la reactivació.

Però no ens avançem als esdeveniments. Temps tindrem ara de poder escoltar les propostes que els candidats a la presidència del Govern i els seus respectius partits ens faran. El dia 6 de juny serem els ciutadans els que haurem de fer sentir la nostra veu. Cal que en aquell moment coneguem quines són les propostes que es sotmeten a la nostra consideració i quina, d’entre elles, disposa de més credibilitat. Allò que ningú no hauria de fer aquell dia és quedar-se a casa ja que només participant en el procés tindrem el dret democràtic de manifestar-nos en contra d’aquelles actuacions que considerem contràries als interessos col.lectius.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 d’abril de 1993