El cap de setmana en què el Barça es proclamava brillant campió de la lliga estatal de futbol i la televisió pública gastava hores i diners de tots amb retransmissions megalòmanes, el Terrassa feia mutis pel foro i exhauria les poques possibilitats que li quedaven per lograr  l’ascens a la Segona Divisió A. Si l’any passat els terrassencs van jugar els play off, aquesta temporada s’han quedat en l’intent després de perdre davant el seu etern rival, el  Sabadell.

D’aquesta tessitura, un meu amic ho deu estar celebrant per partida doble. Primer per l’èxit del Barça; després, perquè el Sabadell va guanyar al Terrassa o –si ho preferiu– perquè el Terrassa no pujarà de categoria­. Però, tant el meu amic com la resta de mortals, hauran de convenir que darrerament el Terrassa es mostra, esportivament i futbolísticament parlant, superior al Sabadell. Que no es desanimin els terrassencs. Perquè a la tercera va la vençuda i la propera temporada pot ser la seva. Per contra, els sabadellencs, s’ho hauran de fer mirar ja que malgrat comencen bé la temporada, després es desinflen i perden pistonada.

El curiós del cas és que mentre a Terrassa anuncien grans canvis en la plantilla, a Sabadell asseguren que mantindran el mateix equip. I, si m’ho permeteu, un comentari mal intencionat. A Sabadell es comenta que el fet que el Terrassa no hagi pujat de categoria farà que ningú no tingui preses per tal que els sabadellencs aconsegueixen l’ascens. La qual cosa, dit en plata, vindria a significar que ningú no exigirà impostos “revolucionaris” urbi et orbi.

Publicat a El 9 Nou, el 27 de maig de 1999