Hi hem de tornar una altre vegada. Talment com si es tractés de la inacabable cançó de l’enfadós. I és que el panorama de la política nacional i estatal, lluny de presentar signes d’una recomanable i més que desitjable millora, empitjora i el descrèdit de la classe política i dels polítics augmenta sense parar. Els fets s’entesten en demostrar –es mirin com es mirin i s’observin des d’on s’observin–, que cada vegada més, els interessos de partit s’avantposen als interessos generals del país, als interessos dels ciutadans. Només cal sinó, que donem una ullada als comportaments dels nostres polítics i fàcilment ens adonarem que les coses, pel bé de la democràcia i pel bé de tots plegats, no haurien de continuar com fins ara. Que cal una urgent reflexió entorn el sistema democràtic en temps de la societat de la informació i posar fil a l’agulla de les solucions.

Val la pena –per prendre consciència de la magnitud de la tragèdia– seguir l’evolució d’alguns dels esdeveniments de les darreres setmanes. Des de la desencertada decisió del govern de la Generalitat de Catalunya de retirar tres concessions a la cadena radiofònica COPE, fins a la filtració de l’existència d’un decret –finalment retirat– que pretenia acabar amb la veu i la vida de COM Ràdio; passant per les reaccions –des de Catalunya i des de la resta d’Espanya– en relació a la dimissió de Josep Borrell com a candidat a la presidència del govern estatal. O, per tal de no fer inacabable la llista, el galdós paper que Aznar va fer en el seu recent viatge a Moscou i les justificacions que es van donar en relació a la  imprevista suspensió de la seva entrevista amb Ieltsin.

Quan l’interès de partit es sobreposa, com passa ara, als valors que haurien d’encapçalar la gestió de qualsevol govern –local, nacional o estatal–, es corre el risc de perdre els papers i  forçar els ciutadans a prendre partit –i mai no més ben usada l’expressió i valgui la redundància– en favor de les tesis d’un partit i no pas, com hauria de ser, a favor o en contra de l’acció de govern desenvolupada i dels resultats assolits. L’actual dinàmica a la qual estem abocats ens condemna, però, a continuar pel pedregar en el qual entre tots hem instal·lat la política sense que ningú no ho vulgui reconèixer. Per això no ens hauria d’estranyar que en el futur, els índexs d’abstenció electorals comencessin a créixer i créixer. Seria, lamentablement, la resposta lògica dels ciutadans a un estat de coses que no acaben de comprendre i la prova de què sovint passen de la política. I no cal dir que això no és pas bo pel sistema democràtic.

Així doncs, es fa inajornable emprendre el camí que hauria de conduir-nos a un procés de renovació política, en tots els ordres i sentits. De les persones i del seu estil. També de les propostes als ciutadans. Cal apostar per dinamitzar la participació dels ciutadans en els àmbits de la gestió pública i articular canals suficients participació per tal que aquests es puguin manifestar amb facilitat. Contràriament ens instal·larem per sempre més en el concepte pervers de la política i no serem capaços, ni tampoc podrem, trencar el cercle viciós en el qual hem entrat de fa temps i del qual només podrem sortir quan els partits deixin de considerar la política com patrimoni de la seva absoluta exclusivitat, amb accés obert a uns pocs disposats a sotmetre’s a les normes del seu partit o de la seva coalició. Els ciutadans reclamen quelcom més i esperen que es faci efectiva l’obertura dels partits cap a la societat i que siguin més permeables a les demandes i il·lusions generals. La valentia dels pocs alcaldes que, com el cas de l’Antoni Farrés, han decidit retirar-se per donar pas a nova saba, és només un primer pas i, alhora, un gran exemple que hauria d’estendre’s.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de maig de 1999