L’elaboració i presentació, per part del grup municipal socia-lista de l’Ajuntament de Sabadell, d’un document que vol repren-dre el debat entorn la participació dels ciutadans en la vida municipal, ha posat de bell nou damunt la taula una qüestió en-cara no resolta plenament a la nostra ciutat i que constitueix un dèficit que plana sobre el sistema democràtic local. Es així com l’establiment de mecanismes suficients per a l’articulació de la participació dels ciutadans en les tasques municipals està esde-venint no només un tema recurrent sinó que també una qüestió que, com si es tractés d’un nou Guadiana, fa la seva periòdica apari-ció en l’escenari polític local.

El debat ciutadà entorn la participació dels ciutadans com a complementarietat de la tasca desenvolupada pels partits polítics, s’inicià pràcticament l’endemà mateix de la constitució del pri-mer ajuntament democràtic. L’equip de govern –llavors format per comunistes i socialistes– tenia clar que per a la bona salut de la democràcia local era precís que els ciutadans sentissin prota-gonistes i co-responsables de les decisions i acords que marcaven el pols i el progrés de la ciutat. Calia garantir que, més enllà de la representativitat directa dels partits polítics, els ciutadans disposessin, a través d’institucions i associacions, de canals per a fer sentir la seva veu i la seva opinió en aquells te-mes que els afectessin d’una forma directa.

Malgrat aquesta voluntat, no fou fins la segona legislatura muni-cipal quan es donà el primer pas en favor de l’articulació de la participació ciutadana. L’aprovació del Reglament d’Organització i Funcionament dels Consells de Districte va sancionar, l’any 1987, la posada en marxa dels Consells de Districte i la concreció d’un primer marc de referència a partir del qual havien d’articular-se i desenvolupar-se els mecanismes que permetessin que els ciutadans poguessin incidir en el discórrer de la vida municipal. Des de llavors no s’ha avançat gaire més ni en el debat ni en els fets i avui, catorze anys després de l’arribada de la democràcia als ajuntaments, la democràcia local mostra les seves febleses pel que fa a poder usar canals institucionals suficients, àgils, amplis i participatius que obrin la porta de la comunicació i de la relació entre el govern de la ciutat i les organitzacions i institucions que en ella hi conviuen.

Es fa difícil comprendre com un Ajuntament que sempre s’ha distingit per la seva coherència en el moment de prioritzar correc-tament el plantejament i la resolució dels problemes i dels desavenços ciutadans ha estat, per contra, incapaç d’establir les vies d’accés a la participació dels ciutadans en la gestió pública. Es fa més difícil encara si parem atenció en el fet que en altres municipis semblants al nostre les entitats i associacions ciutadanes gaudeixen de veu qualificada davant el govern de la ciutat, veu que és escoltada abans de prendre acords i decisions susceptibles d’incidir sobre els diferents col.lec-tius que conformen el teixit social ciutadà.

Això no obstant, la culpabilitat que es deriva del fet que no s’hagi avançat, fins ara, massa pel que fa a la qüestió que ens ocupa no és, en justícia, un greuge atribuïble només a l’equip de govern a despit que en sigui ell el primer i màxim responsable d’aquesta mancança. Cadascú ha d’entonar el seu particular “mea culpa” arran l’ecassa pressió realitzada pels sectors de ciutadans que més motivats haurien d’haver estat per a fer sentir la seva veu davant el gran poder de la maquinària municipal.

Per això cal esperar que la represa del debat ciutadà que ara proposen els socialistes, no caigui en sac estripat i que –com deia el regidor socialista Simón Saura– no serveixi per a donar vida a un nou capítol del “culebrón” que es posa en escena cada vegada que les trompetes anuncien la proximitat d’unes eleccions municipals. La salut de la democràcia local demana que s’aprovi, amb nota si és possible, aquesta vella assignatura pendent.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de setembre de 1993