Un dels valors a tenir més en compte en els moments pels quals transitem és el de la solidaritat; valor que sovint es posa de manifest amb la participació de la ciutadania en iniciatives de diversa tipologia promogudes per entitats i organitzacions de voluntariat amb la finalitat de prestar suport a col·lectius i a persones que tenen menys del que nosaltres tenim. Dissabte passat tenia lloc una més d’aquestes iniciatives a través de la jornada promoguda per l’ONG Banc Farmacèutic per recollir medicaments per a persones que els precisen, però que no els poden adquirir. Ningú no pot dubtar de la bondat d’iniciatives com aquesta a través de les quals es sensibilitza a la ciutadana quant a una realitat creixent, com ho és la de l’escletxa social que no ha deixat d’accentuar-se els darrers arran la crisi econòmica, i de l’atur que la destrucció de llocs de treball deixa darrera seu. Tampoc no hem de tenir cap dubte pel què fa a la seva oportunitat, atesa la condició de pobresa extrema que plana damunt d’una part de la ciutadania. Però que això sigui així, no hauria d’evitar el preguntar-nos en relació al perquè, a les raons de fons que incideixen en la lenta i gradual destrucció de l’estat del benestar que tants esforços va costar conquerir i consolidar.
Impertèrrits, assistim a retallades pressupostàries que afecten als que són els pilars fonamentals de l’estat del benestar com són l’educació, la sanitat, i l’habitatge. Retallades decidides pels governs de torn en aplicació d’unes determinades i legítimes opcions ideològiques que no hauríem mai d’oblidar, i que aposten per donar prioritat a la reducció del dèficit acumulat, en detriment de l’atenció a les persones i als seus drets. I això sense que aquests mateixos governs decideixin promoure altres mesures –com les de transparència, la reforma fiscal i tributària, d’entre d’altres– amb les que lluitar contra la corrupció i obtenir més recursos per a les arques públiques. D’aquesta manera no només s’afavoreix als que més tenen, sinó que des dels governs es contribueix a què tota la pressió en matèria d’atenció social a les persones i a les famílies en risc d’exclusió social recaigui directament sobre els ajuntaments per la seva condició d’instància administrativa més propera als ciutadans. Uns ajuntaments que es veuen obligats a assumir responsabilitats que no els pertoquen, i a retocar els seus pressupostos per a fer front a les necessitats socials, en detriment d’altres polítiques d’àmbit i de responsabilitat local menys peremptòries.
A hores d’ara hauria de ser objecte de debat polític i social que allà on per mor d’una opció política governamental l’administració no arriba o no vol arribar, ho hagi de fer la ciutadania que compleix amb les seves obligacions tributàries, mitjançant iniciatives de format divers que, cal repetir-ho una i mil vegades, són absolutament plausibles, però que haurien de ser també excepcionals. Si més no per evitar el risc de convertir-se en habitud arran l’oblit governamental.
Correspon als governs distribuir els recursos dels quals disposa d’una manera justa, d’acord amb les necessitats socials de cada moment i circumstància. Correspon als governs acarar els problemes d’una hipotètica manca de finançament a partir de promoure una fiscalitat justa i equitativa que eviti que els que més tenen siguin alhora els que fiscalment i proporcionalment menys aporten. I correspon als governs promoure vies complementàries que amb estímuls fiscals, facilitin que la ciutadania exerceixi la seva solidaritat atorgant el seu suport a iniciatives i a projectes promoguts per entitats i institucions d’interès social. En cap cas, però, ha de traslladar-se a la ciutadania la responsabilitat de fer front a les desigualtats socials… A cadascú allò que li pertoca.
Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de febrer de 2014
És vergonyós que les administracions estiguin en mans de gent poc honorable. És veritat que el carboner sempre té les mans brutes, i així qui remena diners públics se li enganxen sempre alguns bitllets; a les mans, a la cartera, a Suïssa…
És vergonyós que les administracions s’endeutin mantenint, en determinades èpoques, un estatus social per sobre de la realitat esperant que els que vinguin darrera paguin la factura, amb els conseqüents interessos, i deixin les arques buides.
És vergonyós que la gent del carrer hagi de cobrir les mancances socials amb Maratons i altres iniciatives per que les administracions, ara, no tenen prou diners.
Quan arribi el moment que canviem els mecanismes per que els polítics no utilitzin els nostres vots per legalitzar la seva posició en lloc d’emprar-los per fer una gestió justa i honesta sense trair la confiança de l’elector com fan ara.
Si paguem els nostres impostos per obtenir unes prestacions socials determinades, per quina raó el Gobierno de España inverteix descaradament més en unes comunitats, Madrid, i menys en altres, Catalunya?
En definitiva, que sí, que tens raó. Però em posa dels nervis veure que no albirem una solució immediata al problema dels desfavorits socials si no és posant els catalans alguna cosa extra de la nostra butxaca per ajudar-los.
Està molt bé l’article. I el comentari també. Totes les reflexions esgrimides són interessants. La solidaritat és un valor sobre el qual fàcilment es vanaglorieja. Tothom en parla. Tothom és solidari. Però del que es diu al fet hi ha un abisme. Sobretot dels que més se’n vanten. No tota la responsabilitat la té la classe política sobre la greu mancança d’aquest valor entre la societat. La ciutadania en té bona part de responsabilitat. I no parlo només dels rics de debò. Hi ha un rerefons ben clar darrera la crisi econòmica, el relativisme en els valors immaterials del conjunt de la ciutadania. Tots ens hem tornat egoistes. Tenim els polítics que ens mereixem. Els polítics són un reflex de la societat en la qual vivim. D’on surten els polítics? De la societat. Si ni hagués aquest relativisme moral quant als valors intangibles, no s’haguessin creat bombolles financeres ni immobiliàries. L’avidesa pels calés no s’ha esmorteït des del 2008. Ans el contrari. En el món occidental ens hem instal·lat en la doble moral. Més impostos recaient sobre la classe mitjana no resolt la situació. La reimplementació de l’Impost de Successions no resolt tampoc la situació. Per què? perquè segueix gravant injustament als que veritablement sostenen l’estat del benestar. Sí. Els que lluiten cada dia -treballant més hores que un ruc- perquè comerços i PYMES de tradició puguin anar resistint en desigualtat de condicions amb les grans empreses multinacionals que amb enginyeria financera no paguen els tributs que els hi pertoquen. La solució no és fàcil. Per què hi ha corrupció? Per què l’estat de dret no funciona, ni interessa que funcioni com cal. Ja es veu en les “grans inversions” que es fan per modernitzar l’Administració de Justícia. Ja es veu en la “independència” de jutges, magistrats i fiscalia anticorrupció que actua com actua per ignominioses pressions polítiques indirectes dels partits polítics tradicionals. Diuen que la política està segrestada pels rics i pel capital. Segurament és veritat. Però la política també s’hi posa bé perquè la segrestin. Ai, el calé com agrada i obnubila! Per això dic que darrera la crisi econòmica i bombolles especulatives hi ha molta doble moral. El problema és que bona part de la ciutadania que s’esquinça les vestidures davant tanta corrupció impune i saqueig impune de les arques públiques farien el mateix si ocupessin el lloc dels rics milionaris i polítics més opulents. El que empipa és el fet que segueixen entrant milers de milions d’euros a la hisenda pública. ¿Què se’n fan? Malbaratar-los amb pèssimes gestions i administracions públiques per part de l’autoritat política i tripijocs on conflueixen el sector públic amb el sector privat. Retornant al objecte de l’article, penso que el que més hi ha al món són diners, i del que n’hi ha menys és de voluntat política per prendre decisions polítiques valentes i transcendents respecte a la contribució a la solidaritat. Independentment de la situació personal i familiar d’un ciutadà, si aquest se li acabés el subsidi d’atur, hauria de poder percebre 500 euros fins que tornés a trobar feina. Tampoc més. Tampoc menys. A canvi de què els 500 euros? de treballar. Sempre hi ha un auxili que es pot oferir a l’àmbit de l’esfera pública. Per què no es pren aquesta mesura? Per què dóna maldecaps i feina a qui té el poder d’implementar-la. I qui no volgués pencar per percebre 500 euros, retirar-los-els d’immediat si no estigués incapacitat. I ja acabo. La ciutadania vol solidaritat i no caritat. Què s’hi amaga darrera el programa “Entre Todos” de la Toñi Moreno a TVE? Un fet polític que no té res a veure amb la solidaritat: la recerca de vots pel PP. Què s’hi amagava darrera “Tiene Arreglo” de la Toñi Moreno a Canal Sur durant tants anys? Un fet polític que no buscava solidaritat: recercava vots pel PSOE a Andalusia. La solidaritat no és socialdemòcrata ni liberal. La solidaritat és un gest humanístic. I aquest gest humanístic es pot exemplificar en un espai mediàtic que tots coneixem: la Marató de TV3. És només un exemple. Mentre, tenim una classe política àvida de poder i diners. Tenim uns rics insensibles davant els problemes d’altri. Unes institucions polítiques i econòmiques que reprodueixen un statu quo on les desigualtats entre rics i pobres són cada vegada més grans dins d’occident. Hauríem de retenir tres qüestions quan culpem els altres de com malament va la política i l’economia. L’elit política milionària, corrupta i insensible ha sortit de la societat. Els veritablement rics milionaris que miren cap a un altre costat -fent enginyeria financera per pagar menys impostos i recorrent a paradisos fiscals- han sorgit de la societat. I les institucions polítiques i econòmiques són construccions socials. No només tenim els polítics que ens mereixem, sinó la societat que ens mereixem.
NOTA: No em vull oblidar de moltíssima gent que col·labora amb entitats a títol gratuït i d’ONG`s, que fan una tasca titànica pels altres. I de moltíssimes persones, també, que no col·laboren amb cap entitat i que són bellíssimes i solidaries persones. Les coses tal com són. Hi ha de tot a la vinya del senyor. El que passa és que totes les feines solidaries que es duen a terme no tenen repercussió mediàtica, perquè no tenen interès mediàtic. Més per “culpa” de la ciutadania que dels mitjans de comunicació. Només ven el “groguisme” de veritat i, si pot ser, com més sensacionalisme millor que millor. Més demanda. Més publicitat. Més negoci. Si se’n parlés més de tot el positiu que fan humanistes per altri seria, almenys, un primer pas com a corretja de transmissió per a sacsejar consciències. Abans de qualsevol canvi de consciència, s’ha de produir una bona sacsejada. De moment, estem ben lluny tant de la sacsejada com del canvi de consciència com a societat.
Fèlix Torras Solsona
Trader i Analista