Que les curses de braus, com a fiesta nacional española, és una activitat que no gaudeix de massa afecció en part dels territoris de parla catalana és un fet que no admet discussió. Això no obstant es dóna una doble paradoxa. D’una banda que passejant per aquests mateixos territoris podem trobar-nos amb variants d’una mateixa tradició ancestral: la de multitud de festes en les quals el brau, el bou o el vedell, n’és la figura central. Seria el cas, per exemple, del tradicional Escorna el bou de la vila de Cardona o de les variants de correbous de diverses poblacions catalanes. De l’altra que determinats ambients, especialment artístics, són propicis a conrear i mantenir l’afecció per l’espectacle taurí. No és estrany descobrir, doncs, persones vinculades a les més diverses arts que, potser de manera no pública ni explícita, reconeixen que d’entre les seves afeccions en sobresurt la taurina. D’aquesta manera, en les curses programades a la plaça de braus Monumental de Barcelona, entre els assistents s’hi poden trobar  personatges que, d’entrada i sense cap mena de motiu, ningú no vincularia amb l’afecció taurina. De fet artistes com Picasso o Manolo Hugué, d’entre altres i només per citar-ne dos cassos, deixaren petjada d’aquesta seva afecció per les curses de braus a través de les seves obres.

Però a un observador, encara podria sorprendre’l més que en indrets situats a la vessant nord dels Pirineus, les curses de braus, en el seu sentit més clàssic, constitueixin una tradició popular i que l’estètica taurina estigui banyada d’algunes diferències en relació a la clàssica fiesta nacional. És el cas de Ceret, en la qual Manolo Hugué passà llargues temporades i a més hi té un excel·lent museu. En la població pirinenca es programen cada any curses de braus que es veuen ressaltades per unes característiques pròpies. Com, per exemple, que les curses de braus se celebrin en una plaça en la qual, com a única bandera, oneja la de les quatre barres de la Corona d’Aragó. Com, per exemple, que abans de començar l’espectacle, la banda de música —una cobla en aquest cas— que té cura de senyalar els canvis de temps de la cursa, interpreti Els Segadors i tothom es posi dempeus. I encara, abans que es comenci a torejar el darrer brau, que la cobla interpreti la Santa Espina. Tot plegat acaba conferint un aire diferent a una mateixa ancestral festa en la qual la bravor del brau continua sent barreja de figura i de mite.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 6 d’agost de 1998