Fa just un parell de setmanes s’acomplia un any des que es van iniciar els primers incidents de caràcter greu i racista a El Ejido (Almeria). Transcorreguts tres-cents seixanta-cinc dies des de llavors, les coses no han canviat en la ciutat almerienca, a despit de les promeses que es van fer i dels compromisos que es van assolir i que van permetre calmar inicialment els ànims. Contràriament, des l’inici dels incidents a El Ejido, nombrosos nous incidents racistes s’han desencadenat al llarg i ample de la geografia espanyola sense que ningú hagi estat capaç de donar-hi solució. Sense anar més lluny, a Barcelona, continua encara la tancada d’immigrants en esglésies en senyal de protesta per l’actitud de les autoritats governamentals que no volen obrir vies de diàleg i de negociació amb els “sense papers” que actualment es troben entre nosaltres. La nova llei d’estrangeria, que va ser aprovada pel govern espanyol amb el suport del Partit Popular (PP), no ha contribuït –tal com s’assegurava que passaria des d’instàncies governamentals–, a resoldre “el problema”. Més  aviat ha ajudat a crear noves tensions i a remoure una mica més les gens tranquil·les aigües de la immigració.

Hem de fer-nos a la idea de la impossibilitat de posar portes al camp. Hem de fer-nos a la idea de què el fenomen de la immigració no pot ser tractat ni resolt per unes lleis excessivament tancades en elles mateixes; unes lleis que, d’altra banda, són d’aplicació impossible i que no fan més que animar noves situacions de conflicte de magnitud diversa i de conseqüències sempre difícils d’avaluar.

Tot plegat perquè el nord, ric i poderós, es troba massa a prop del sud pobre i sense futur. Només els separa –ens separa– una franja de mar de poc més de 10 quilòmetres d’amplada. D’aquí que sigui del tot impossible evitar que hi hagi persones que, empesos per la desesperació que la misèria comporta, prenguin la decisió de deixar enrera la seva terra d’origen; la decisió de deixar enrera familiars i amics per iniciar una dura, incerta i arriscada aventura que, cas de no fracassar, solament permetrà arribar a la terra promesa que han conegut a través de la televisió o mitjançant les notícies que dels conciutadans que els han precedit els arriben.

No cal que continuem enganyant-nos més. Ningú no abandona el seu lloc d’origen si no és empès per l’opressió, per la fam o per la misèria. Davant aquesta realitat inqüestionable, ha de ser mitjançant l’aplicació de polítiques actives que es pot fer front al fenomen de la immigració. Unes polítiques actives que s’han de basar, d’una banda, en ajudar a la integració dels immigrants que ja es troben entre nosaltres; de l’altra, a l’establiment de línies de cooperació i d’ajut dels països més rics en favor dels més pobres i ajudar-los d’aquesta manera en el seu procés de desenvolupament. Si no ho acceptem així i no treballem en aquesta direcció, caminem en direcció contrària i apostem pel creixement incontrolat del fenomen de la immigració amb el perill que augmentin perillosament  situacions que són atemptatòries contra els drets més fonamentals que han d’assistir a les persones –a totes les persones–; situacions que, a més, són susceptibles de derivar en renovats comportaments racistes i xenòfobs com els que venim vivint darrerament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de febrer de 2001