‘Wert-güenza’ o ‘Wert-gonya’ és el què es pot llegir en pintades i piulades que han proliferat els darrers anys coincidint amb el mandat ministerial del que sens dubte haurà estat el pitjor ministre de cultura d’un dels pitjors governs de l’Estat des de la recuperació de la democràcia. No cal que doni més pistes per saber que m’estic referint a José Ignacio Wert que en el seu haver com a ministre presenta una trajectòria insuperable… en negatiu. Quan el 2011 fou nomenat ministre de Cultura per en Rajoy, alguns mitjans de comunicació no es van estar de dir que atesa la seva formació humanística (sociòleg i llicenciat en dret) i la seva trajectòria política (havia militat a Izquierda Democrática i després a la UCD) Wert seria el ministre de cultura que Espanya necessitava… I hi tant que ho haurà estat! Clar, però, que d’una Espanya ancorada en el passat i amb voluntat recentralitzadora. D’aquí que no havien de passar massa mesos abans que Wert es fes més ‘popular’ que no pas ho era per la seva adscripció política. I això gràcies al seu tarannà altiu, al seu comportament sarcàstic, i sobretot a les seves iniciatives al capdavant del ministeri que l’havien de portar a figurar de manera permanent i en lletres d’or en el dubtós quadre d’honor dels ministres més mals valorats per la ciutadania.

De la tasca desenvolupada per aquest ‘exemplar’ ministre se’n recordaran molts afers, i d’entre aquests especialment dos: la LOMCE (la Llei orgànica per la millora per la millora de la qualitat educativa que injuriada per tothom hauria d’entrar en ple funcionament coincidint amb l’inici del proper curs escolar) i l’augment de l’IVA cultural (que va passar del 8 al 21%). Tanmateix, des de Catalunya no podrem oblidar mai els seus comportaments xulescos ni tampoc els seus exabruptes d’entre els que en sobresurten aquella comparació que el mes de maig darrer va establir entre el tracte que el castellà rebia avui a les escoles catalanes i el que el català rebia “en d’altres èpoques” en una clara al·lusió al franquisme. També la seva intervenció davant el Congrés dels Diputats l’octubre de 2012, quan sense immutar-se gens ni mica, va dir que un dels objectius del govern del qual en formava part era “espanyolitzar els nens catalans” per aconseguir que es sentissin “tant orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”… Clar, que aquest objectiu proclamat per Wert havia estat defensat abans per l’ínclit Miguel Angel Rodríguez (més conegut com a MAR) quan des de La Moncloa, just uns pocs dies després que José Ma. Aznar arribés a la presidència del govern espanyol gràcies als acords assolits amb Jordi Pujol en el famós pacte del Majestic, assegurava que calia “españolizar Cataluña” sense que, llavors, ningú no se li llencés al coll.

La inesgotable fulla de serveis ‘a la pàtria’ que presenta Wert després d’haver estat al capdavant del ministeri de Cultura mereixia un premi. I com que la seva col·laboradora i secretaria d’Educació al ministeri i ara esposa Montserrat Gomendio havia estat destinada a ocupar un alt càrrec a l’OCDE a París, què millor que premiar a Wert amb el càrrec d’ambaixador d’Espanya davant d’aquest organisme europeu… La nova ‘responsabilitat’ de José Ignacio Wert, segons s’explica en la corresponent pàgina web, és ‘representar, promoure i defensar els interessos espanyols’ mentre que la de Gomendio ‘desenvolupar les línies estratègiques en l’àmbit educatiu per tal de donar suport a la millora de l’empleabilitat, la participació i la inclusió social i així construir unes institucions educatives eficients i eficaces que facin possible la implementació de reformes educatives exitoses”…

Tot plegat i a la vista de l’experiència atresorada i àmpliament ‘demostrada’ per ambdós personatges, un insult a la intel·ligència de la ciutadana…, i un nou afer de molta “wert-gonya”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 d’agost de 2015