Dilluns, amb la festivitat dels Reis, posàvem cadenat i forrellat a uns dies en què hem trencat la rutina i aprofitat per a fer els millors vots per al futur. Malgrat tot, i per allò de què cada sant té la seva capvuitada, no vull estar-me d’escriure la meva personal carta de dotze desitjos –un per cada mes de l’any que acabem d’encetar– a ses Majestats els Reis Mags de l’Orient. Es aquesta:

“Majestats, voldria que el gèlid mes de gener gaudís de l’escalf de la solidaritat envers aquells que els falta allò que a nosaltres en sobra. M’agradaria també que el curt mes de febrer es presentés ple de civisme. Em plauria que el vent de març, s’emportés les negres boires del tant-se-me’n-fotisme que planen sobre la societat. Si així fos, res no costaria que, abans d’entrar en el plujós mes d’abril, tinguéssim abonat el terreny en el qual sembrar la llavor ecològica per tal de preservar el planeta de més mals. En l’aromàtic mes de maig voldríem les millors flors per a fer-les a mans dels que ens envolten i que, no per això, considerem bastant. L’esplendorós juny, majestats, ens hauria de portar il·lusions i projectes comuns en favor dels que s’ho passen malament. Pels calorosos juliol i agost seria oportú que referméssim amistats desinteressades. Així el tempestuós setembre s’emportaria gelosies i enveges i entraríem en el mes d’octubre amb ganes que se’ns encomanés la tardorenca calma policròmica capaç d’apaivagar egoismes desenfrenats. Finalment, egrègies senyories, voldria que novembre i desembre fossin mesos plens d’ànims suficients per a desterrar definitivament la hipocresia i fer de Nadal tot l’any. Moltes gràcies per endavant”.

Publicat a El 9 Nou, el 9 de gener de 1997