La cimera d’Amsterdam, amb la qual es tancava la presidència holandesa de la UE, no va acabar del tot bé si ens atenem a les opinions expressades per comentaristes, observadors i experts. A darrera hora, abans de no posar el carro comunitari pel pedregar, van haver‑se de buscar compromisos, capaços de salvar les formes i que permetessin que els Caps d’estat i els primers ministres poguessin tornar als seus respectius països, sense haver d’admetre que la cimera que tancava la Conferència Intergovernamental havia estat un fracàs.

De fet sembla que les dificultats són la cançó de l’enfadós de la UE que, després de Maastricht, es troba surant enmig d’un mar ple d’onades, el qual complica la singladura de la nau comunitària. Dificultats que, d’altra banda, abonen les veus europessimistes. La cimera d’Amsterdam es va anar complicant de mica en mica, a mesura que avançava. D’entre moltes altres raons pel fet que els quinze socis europeus viuen unes situacions domèstiques que els porta a pensar més en la situació pròpia que no pas amb Europa. En el rerafons del pensament dels líders europeus segur que hi pesa, i molt, els recents resultats de les eleccions britàniques i franceses. I ja se sap que amb les coses de menjar ‑en aquests cas amb els vots‑ no s’hi juga.

A despit, però, que a Amsterdan no s’hagin pogut assolir els objectius que s’esperaven i que qüestions de cabdal importància hagin quedat ajornades per a una millor ocasió, tampoc no cal esquinçar‑se les vestidures. És evident que la Conferència Intergovernamental es clou amb dèficits sobre les previsions inicials: des d’aspectes relacionats amb la Defensa comunitària i ‑en part‑ amb la política exterior a la lliure circulació de ciutadans passant per l’ajornada reforma institucional. Però no és menys evident que la cimera d’Amsterdam s’ha tancat amb la concreció de mesures que signifiquen un possible canvi de rumb pel que fa a les polítiques socials que havien perdut protagonisme davant les dures polítiques econòmiques.

El procés de construcció europea, que començà ‑recordem‑ho‑ ara fa només 40 anys a Roma, està ple de passos endavant i d’anades enrera. De moments d’alegries esclatants i d’altres de profundes decepcions. És la conseqüència lògica dels molts equilibris que cal establir entre tots i cadascun dels països comunitaris, els quals no sempre comparteixen uns mateixos objectius i il·lusions. Europa és, talment, com la bicicleta a la qual pujaren els líders europeus el darrer dia de la cimera: Si no es vol caure, mai no s’ha de deixar de pedalar… Encara que el camí sigui costerut…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 25 de juny de 1997