No teníem prou problemes que la darrera setmana el fantasma del tancament de la factoria de “Seat” a la Zona Franca ha planat damunt nostre com una amenaça certa que pot derivar en la major tragèdia industrial d’aquest país en molts anys. Parlar de “Seat” a Catalunya i a Espanya és parlar de la història de la motorització del país i de la història del sindicalisme. Qui no recorda, d’entre les generacions que ara tenen quaranta o més anys, el que fou de novedós i revolucionari l’aparició del popular “sis-cents”? Qui no sap el paper decisiu que “Seat” jugà en el desenvolupament del moviment sindical d’oposició i de resistència durant la dictadura franquista?

Ara bufen tempestuosos vents a “Seat”. L’any 1986, després que Fiat decidís abandonar la marca espanyola i el govern espanyol en sanegés el patrimoni, l’alemanya “Volkswagen” es feia càrrec de la marca símbol del desenvolupament econòmic espanyol i apostava per la millora de la qualitat dels seus productes. Eren anys d’eufòries i l’arribada dels alemanys a la Zona Franca es notà ben aviat. Es parlà de nous models, es decidí comprar components a l’estranger pel fet que els que aquí es produïen no oferien prou qualitat. L’objectiu dels nous propietaris de “Seat” era fer del símbol de la marca sinònim de la qualitat que “Seat” mai no havia tingut. Devien de quedar enrera temps en els quals “Seat” era igual a producte d’escassa qualitat que la saviesa popular cuidava de sentenciar en adjudicar, al logotipus de la marca, el significat de “Sempre Estaràs Arreglant Tonteries”.

Els models “Toledo” i el nou “Ibiza” aconseguiren posar sobre la taula, per la via dels fets, la diferència que els nous propieta-ris de “Seat” volien imposar en els productes fabricats a la Zona Franca i a Pamplona. Els costos de fer efectiva aquesta diferència no es coneixien del tot o, com a mínim, ningú no els explicava per allò del qui dia passa any empeny. El cert era que darrera les exigències dels nous propietaris de “Volkswagen” s’amagava un endeutament considerable de “Seat” que, a més de fer front a les despeses derivades de la construcció de la nova factoria de Martorell, es veia obligada –per acomplir amb els mínims de qualitat que “Volkswagen” exigia– a comprar components que fins llavors s’havien fabricat a Espanya a Alemanya.

Des d’aquí ningú no es preocupava per conèixer l’evolució de l’empresa amb la seguretat que els alemanys de la “Volkswagen” controlarien la situació. El descens de les vendes i l’anunci de pèrdues de l’ordre dels 100 mil milions de pessetes per a l’any actual foren les espoletes que feren saltar la càrrega de dinamita que es trobava instal.lada a l’interior de l’estructura de “Seat”, l’explosió de la qual ha provocat que la marca es trobi abocada a problemes de continuïtat amb les greus conseqüències que, per l’economia de Catalunya i d’Espanya, reportaria.

Ara tots a córrer per intentar salvar alguna cosa. Ens adonarem que mentre “Seat” era presentat com el gegant estratègic i emblemàtic de l’economia del país, ningú no tenia cura dels seus interessos i deixats portar per un consumisme compulsiu i desenfrenat, ens llançàvem a l’adquisició de productes produïts en d’altres països pel fet que el “made in Spain” no ens agradava ni a nosaltres mateixos. I malgrat que en afers de tanta transcendència no es aconsellable ésser massa simplista, el cert és que ni des dels estaments oficials s’optà per a adquirir productes de la marca bandera del desenvolupament espanyol i la manca de “protecció” de la indústria nacional ha contribuir a que s’hagi arribat a una situació com la que avui ens ocupa que, a despit que afecti a uns directament, a tots ens haurà de fer sofrir. La imatge de treballadors de “Seat” promocionant els vehicles de la marca quan, instants després, se’ls veia conduint altres tipus de vehicles, és el contrapunt, tràgic i grotesc, d’una crisi que de no resoldre’s favorablement, complicarà encara més la situació socio-econòmica del país.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’octubre de 1993