Una de les notícies més transcendents de la setmana passada va ser la crisi del govern de l’Estat, desencadenada arran la decisió de José Bono de deixar les seves tasques ministerials al capdavant de Defensa. Des de llavors fins ara, s’ha dit i escrit pràcticament tot en relació a aquesta crisi. Però, qui sap si per allò de trobar-nos en dies sants, val la pena fer encara algun comentari més, tant pel què fa al fons com a la forma d’aquesta crisi, primera de l’època Rodríguez Zapatero.

Comencem per la forma. La crisi va ser anunciada per Rodríguez Zapatero minuts abans de l’habitual Consell de ministres dels divendres, així com els canvis que es farien efectius aquell mateix dia per tancar-la. Ningú, més enllà de les especulacions que sempre circulen, coneixia que la crisi era tant imminent. Tot plegat perquè els ministres afectats –entrants, canviants o sortints–, es van estar prou d’avançar res a ningú. D’aquesta manera, Rodríguez Zapatero va poder obrir i tancar la crisi durant una compareixença, convocada per sorpresa, davant els mitjans de comunicació. Tal com han anat les coses en la resolució d’aquesta crisi de govern, s’imposarà parlar a partir d’ara d’un nou estil a l’hora de resoldre crisis governamentals: l’estil president Rodríguez Zapatero. D’altra banda, en els aspectes de forma, no podem deixar apart l’actitud dels ministres cessants. En especial la del ciutadà Bono –tal com ell mateix s’autodefineix des de divendres passat–, que en deixar les tasques de govern a Defensa, va desmentir amb contundència i per activa i per passiva, qualsevol interpretació malèvola que de la seva sortida del govern se’n pogués fer. Bono és sens dubte un personatge peculiar, amb unes idees i una visió de la jugada força peculiars, almenys vistes des de Catalunya. Però, en aquesta ocasió, ha demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies reafirmant la seva lleialtat i respecte al govern i al seu president a qui es va referir amb elogis clars i sincers. I això és bo per la política i també ho és per als polítics que han de saber plegar amb elegància quan arriba el moment.

Anem ara a qüestions de fons. Rodríguez Zapatero volia entrar en la segona etapa del seu primer mandat, lleuger de càrrega. És a dir, envoltat de ministres propers a la manera que Zapatero té d’entendre el model d’Estat cap el qual s’ha d’avançar. Més encara, després de “l’alto” al foc anunciat per ETA, just un parell de dies més tard de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya per part del Congrés de diputats. No cal ser massa espavilat per saber què pensava Bono com a ministre –i ara com a ciutadà– en relació a l’Estatut de Catalunya i en relació a l’evolució de l’Estat de les Autonomies. I això era així, de la mateixa manera que Pérez Rubalcaba és qui ha estat el gran defensor de les tesis presidencials sobre el model d’Estat, des del seu lloc de portaveu del grup socialista al Congrés. Pérez Rubalcaba és, a més, un valor segur en la política espanyola, no sempre suficientment ben vist ni tampoc valorat. Amb aquestes coordenades, la crisi de govern desencadenada i resolta divendres passat, havia de tancar-se amb un bon posicionament i coherència governamental que donés pas a la segona etapa de l’actual legislatura; una etapa en la que Rodríguez Zapatero haurà de capitalitzar els èxits obtinguts fins ara i resoldre l’encaix del nou Estatut de Catalunya i el procés de pau a Euskadi amb l’Espanya plural i diversa en la qual el president creu. I per aquest viatge, Pérez Rubalcaba és millor company que no pas Bono.

A les alçades que ens trobem, vista l’habilitat del president Rodríguez Zapatero i la imperícia dels populars per situar-se en el paper d’oposició que els correspon, molt haurien de canviar les coses per no augurar una victòria dels socialistes d’aquí dos anys.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 d’abril de 2006