L’any 2008 està descomptant ja els pocs dies que li resten abans no ens digui adéu. I a fe que en deu tenir ganes després dels ensurts pels quals ens ha fet transitar. El 2008 sap perfectament que haurà estat un any que ningú no voldrà recordar i, molt menys encara, repetir. Un any que, com ho havien estat d’altres abans que no pas ell, passarà a la història com un període en el que les dificultats de tota mena hauran anat sorgint arreu i sense treva. Ni de bon tros pensàvem quan l’any 2008 encetava la seva singladura, que les coses ens serien tan difícils i, en general, ens anirien tan malament econòmicament parlant. Menys encara –qui sap si per no fer quedar malament aquell principi de Murphy que assegura que el què pot empitjorar sempre empitjora–, que les coses s’anirien complicant mes rere mes fins abocar-nos a la situació de pessimisme en la qual ara estem instal•lats, tot esperant que es produeixi un fet miraculós capaç de canviar el signe d’aquests dies. Un fet miraculós que, de moment, res no indica que es pugui produir…, almenys a curt termini. No endebades, els més optimistes situen la sortida de la crisi per a finals del 2009. N’hi ha, però, que asseguren que no serà fins a mitjans del 2010 que la tendència començarà a canviar.
Tant dura deu ser aquesta crisi per la qual estem transitant que fins i tot deixarà en mal lloc la saviesa popular que, com es sabut, es manifesta a través de dites i refranys. És aquest el cas, precisament, de la dita catalana que ens informa de què “any de neus, any de Déus” i que, de fet, és una adaptació d’aquella altra castellana que resa “año de nieves, año de bienes”. I és que malgrat l’any 2008 acabarà essent ben generós quant a nevades, no és menys cert que també ho serà en forma de sequera pel què fa a perspectives de recuperació de l’economia. No vull ni pensar a aquestes alçades, com seran els tradicionals resums de l’any que ben aviat ens començaran a servir els mitjans de comunicació. Ens recordaran, una i altra vegada, les vicissituds de l’any i també els molts mals que ens han afectat. Sens dubte posaran el seu accent en el balanç negatiu que es desprèn dels dotze viscuts i en les conseqüències que l’aturada en sec de l’economia mundial està comportant a aquest món nostre que, ingènuament, havíem imaginat tan pròsper i segur. Només haurà calgut que els EUA es refredessin i comencessin a esternudar perquè Europa, i especialment el nostre país, acabessin per agafar una pulmonia de consideració que no sabem ben bé encara quan de temps ens tindrà prostrats i quines conseqüències ens acabarà deixant.
Tot plegat també perquè el què hauria de ser una unitat d’acció i d’actuació de tothom davant la crisi global, a voltes acaba esdevenint un espectacle en el que ningú no vol assumir les seves responsabilitats. I és ben sabut que, en alguna mesura, tots els que vivim en el món més ric i poderós, som responsables d’aquesta crisi. Evidentment, els uns en són més que no pas uns altres. Però com que sempre val la pena cercar un punt d’observació més optimista de la història i, malgrat els vents que bufen, intentar veure el got mig ple, hauríem d’evitar deixar-nos portar pels efectes destructors de la “magnitud de la tragèdia” i posar les esperances en alguns aspectes; un repte, aquest darrer, certament gens fàcil. Per exemple, haurem d’esperar que la nova administració americana liderada per Obama, amb les seves decisions, contribueixi a recuperar la confiança perduda; haurem d’esperar que arran la crisi fóssim capaços d’adoptar mesures que redrecessin l’economia mundial i que es comencin a resoldre els problemes estructurals que tant greus s’han manifestat. Especialment esperaríem que aprenguéssim la lliçó i comencéssim a ser conscients de què el món és un tot i no pas una part. I que si una part va malament, tot acabarà, tard o d’hora, anant pel pedregar. En unes altres paraules: comença a ser hora que pensem globalment per resoldre els problemes localment, però amb una visió global. Mentre, que la sort ens acompanyi!
Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de desembre de 2008
Joan,
Jo insisteixo: sí, en efecte, el 2008 no ha estat un bon any. Però sí que l’hem de recordar. Hem de pendre bona nota del què ha passat i actuar. Cal evitar que, una vegada més, els personatges més ambiciosos i irresponsables puguin tornar a fer mal i per això cal que els irresponsables que haurien d’haver vigilat i controlat el sistema comencin a fer la seva feina o s’en vagin.
Hem de lluitar i així podrem gunyar un Bon any 2009, que és el que et destjo.
Una abraçada,
Gràcies Àngel pel teu comentari que, d’alguna manera complementa el meu. Des del punt de vista que tu planteges, és evident que hem de recordar per sempre més aquest any!
Gràcies pels teus bons desitjos que et retorno…
Joan