L’Eurobaròmetre de la Comissió Europea és una eina d’anàlisi demoscòpic, de caràcter  periòdic, a través de la qual es possible conèixer i discernir en relació als progressos de cadascun dels països comunitaris, pel que fa a les percepcions dels seus ciutadans envers la Unió Europea. En el darrer Eurobaròmetre –els resultats del qual han estat publicats recentment–, porta data del mes d’octubre. Una de les dades més interessants de les moltes que s’hi contenen és la de la constatació de què, en el seu conjunt, un 51% de ciutadans de la Unió Europea s’autoqualifiquen com a ciutadans europeus. És a dir que es reconeixen ciutadans d’una pàtria comuna que es diu Europa. Es tracta, des de qualsevol punt de vista, d’una bona dada que ens parla de la consciència que els ciutadans dels quinze països de la Unió, van adquirint en relació al procés de la unitat europa.

Si fem un repàs de la història de la construcció europea, ens adonarem que solament han passat quaranta anys, des que sis països signaren el Tractat de Roma que significà el tret de sortida vers la construcció de la Unió Europea. Certament un període molt curt de temps si ens atenem als avenços que al llarg d’aquestes quatre dècades s’han operat a tots nivells i, especialment, en la mentalitat dels ciutadans. De ben segur que ni els més convençuts  militants de la idea de la Unió Europea de llavors, imaginaven que podria avançar-se tant ràpidament en el camí de la conformació d’una Europa que es troba abocada a la recta final que l’ha de portar a la seva unió econòmica i monetària i, conseqüentment, a la desaparició de les monedes nacionals respectives dels països membres. No és, aquest, un pas insignificant.

Certament podt adduir-se que en aquesta Europa en la qual ens movem –se sigui o no membre de la Unió Europea–, hi ha encara qüestions que no funcionen i aspectes que cal resoldre. Hi ha massa anades i vingudes. Massa passos en fals. Excés d’indecisions. I, sovint –perquè negar-ho– massa insolidaritat. Només cal fer una llambregada al nostre entorn més immediat per a descobrir-ho. Però comptat i debatut, el balanç del camí recorregut –el què queda entre el deure i l’haver–, presenta un balanç positiu. I malgrat que el camí que encara queda per recórrer és llarg i costerut –com sovint es palesa a través de l’Eurobaròmetre–, el bagatge atresorat fins ara ens ha de permetre ser optimistes i convençuts de què cada vegada més, els ciutadans del conjunt de països de la Unió Europea, se sentiran ciutadans d’una terra comuna. I això no és un fet menyspreable…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 8 de desembre de 1997