Hi ha pel·lícules que tenen la virtualitat de col·locar-nos davant algun dels escenaris enmig dels quals quotidianament ens movem. Hi ha directors de cinema que a través de les seves obres tenen l’habilitat d’interpel·lar-nos i de qüestionar-nos en relació als nostres comportaments, tant els personals com col·lectius. El director britànic Kenneth Loach (1936) és un d’aquests directors excepcionals que contra vent i marejol, sempre ha estat al costat de les persones i dels col·lectius més desfavorits. Fidel a aquest seu estil i compromís personal com a observador de la societat, Loach, acostuma a posar-nos davant històries senzilles que ens parlen de persones ‘perdedores’, abocades a la marginalitat, que lluiten per a sobreviure en un entorn que els és hostil.
La darrera de les pel·lícules de Loach -actualment a les cartelleres dels nostres cinemes-, és Jo, Daniel Blake. Es tracta d’un film que ha estat mereixedor de distincions en festivals cinematogràfics de referència com els de Cannes, San Sebastián i Lucarno. El rerefons que respira l’obra, és una molt dura denuncia sobre els efectes que per a les persones i els col·lectius més marginals està comportant la deriva de l’Estat del benestar…, en aquest cas al Regne Unit. Una deriva que allà va començar a consolidar-se amb el govern de Margaret Thatcher, emparada en el principi que els drets bàsics pertanyien a les persones, i que per això mateix no eren drets socials, ni tampoc universals. Un pensament que de facto servia per començar a soscavar les bases sobre les quals es sustenta l’Estat del Benestar, alhora que significava l’aposta per a un sistema burocràtic i burocratitzant que en comptes de protegir als ciutadans, els acabava per excloure. Sense descobrir-ne massa detalls, el film explica la història d’un fuster autònom (David Blake) que ha sofert un infart i que com a conseqüència de l’afecció, el metge li prohibeix continuar treballant. Però és el cas que la decisió mèdica no és argument suficient perquè l’Estat n’accepti la baixa i li atorgui l’ajut econòmic al que per malaltia i possible invalidesa té dret. Per contra, la burocràcia administrativa l’obliga a buscar feina com a tràmit previ si vol acollir-se a un ajut econòmic com a persona que es troba a l’atur. Les trifulgues per les quals Blake travessa, juntament amb les d’una dona amb dos fills que ha estat desnonada, l’aboquen a endinsar-se en un cercle viciós que sembla pensat per perseguir, desgastar i humiliar a persones que com Blake són indefectiblement col·locades sota sospita quan es veuen en la necessitat de recórrer a l’administració per a resoldre la seva situació de desemparament.
Aparentment, la història de Blake és només una més d’aquelles històries que suposadament ens queden llunyanes. Però si hi parem atenció, ben aviat ens adonarem que només és aparentment que ens queden llunyanes, ja que allò que Loach ens evidencia a través dels personatges que protagonitzen el seu film, no són les conseqüències de la deriva conservadora que des de fa temps es viu al Regne Unit, sinó l’obligació a plantejar-nos i a preguntar-nos cap a on anem. Loach ens parla de precarietat laboral, de marginació i d’exclusió social… Però per damunt de tot ens parla del caràcter deshumanitzat de les lleis i dels reglaments que contribueixen a què les persones marginades puguin arribar a ser tractades de manera vexant.
Comptat i debatut: Jo, David Blake en cap cas planteja una problemàtica que ens sigui llunyana. Menys encara quan fa ben poques hores que el populisme i la demagògia acaba de fer a un personatge tan sinistre i histriònic com Donald Trump, president dels EUA, i sobre la taula se’ns acumulen tantes preguntes i per contra tant poques respostes…
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de novembre de 2016
Comentaris recents